LA MULLÁ TÍPICA DE LA MARXAL.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE...

PER: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Serie temática): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Serie temática): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Sèrie temàtica): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"L'ESGARRAT, LA MULLÀ DE VERDURES TORRADES EN FOC DE LLENYA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Fer una mulla o sucà a base de verdures torrades en foc de llenya era un dels plats rurals més tradicionals i populars de les “marxals”, és una preparació molt típica que feien moltes voltes per dinar al migdia durant la llarga jornada de treball en la “marxal”, temporalment estic parlant de la primera mitat del segle XX, en dien a este plat l'esgarrat, torrat, sucà o mullá de torrà, per a un servidor era i és el gran plat estrella que aglutine el verdader sentit cultural i gastronómic del treball i les arrels dels veins en la "marxaleria" al llarg dels segles XIX i XX. És un plat senzillo i deliciós, que s'elabora a base de les verdures de temporada existens en la marxal, cuinades a la brasa, que és la manera original de coure les verdures d’este tradicional plat molt senzill de fer, tan sols cal ficar les verdures a la part exterior del foc si esta molt viu o damunt les brases sense flames. Les verdures més consumides i bàsiques eren les albergínies, les pebreres, els “cebollots” i les tomates, que se podien consumir totes mesclades o individualment una sola varietat que també fa plat, per coure estes verdures feien sempre un foc de llenya, i posaven les peces a torrar d’amunt les brases, el temps pot necessitar ajustaments així que l'indicat és merament orientatiu, la cocció òptima depén de la mida de les verdures i que cada una vol un temps, per estar bones necessiten uns 15 o 20 minuts d'estar al foc i depén molt de lo fort o viu que estiga, les verdures es retiren per tandes tal com van quedant cuites, les evidencias a observar son la pell ennegrida i la textura blaneta i tendra que ens diuen visualment o indiquen quan estan fetes, després de retirar totes les diverses tandes de verdures del foc, important era depositarles damunt de la teula típica de cerámica cuita que era l'estri popular per manipular les verdures i evitar que se embrutessin de la terra del bancal, deixaven atemperar la verdura cuita un rato, per poder treure la pell a totes les peçes, sense perill de cremarse els dits, faena que és fa a pessics i raspa'n en el ganivet i tenedor, treure les llavors i la pell a les pebreres, l'albergínia es pot pelar a mà o es pot obrir al llarg la peça de punta a punta i en un tenedor retirar la molla, tot es fa a mà, pelar les tomates...i de tota la faena, pelar la pell ennegrida per l'acció de la brasa és lo més brut i lo més molest de la faena, però cal tenir amb conte netejar-se els dits mascarats als fenassos, i evitar el contacte amb l'aigua mentre es neteja el producte, per no arrastrar i treure l'autèntic sabor de brasa que caracteritza a este autèntic manjar de llauradors.

INGREDIENTS A ELEGIR ENTRE: albergínies, pebreres “roiges”, pebreres verdes, “cebollots”, cebes, alls, tomates, oli, sal.

INSTRUCCIONS PER A LA PREPARACIÓ DEL PLAT: Feta la torrà, cal extraure les capes exteriors de les verdures elegides (albergínies, pebreres “roiges” i verdes, "cebollots", cebes, tomates de penjar o tomates de la pera...) i les trossegem a tires, la cosa última que cal pelar son les tomates per que son més caldoses, i es pelen a part en un altre plat, si també hem torrat una cabeça d’alls traurem les dents d'all del cap rostit pressionant lleugerament l'all. Per tandes anem disposant tots els ingredients del mullador en un plat, per últim afegim la tomata que aporta la gràcia i la major part de suc per mullar al plat, i tot es barreja i fusiona i es xafa un poc amb la forquilla, tot seguit s’adoba en un xorre't d'oli d’oliva i dos pessics de sal i el mullador està llest per consumir-se, és menja sempre amb pa per sucar.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu avui dia quasi oblidades, pero històricament han segut molt importants, eren el regadiu i l'horta del terme de Torreblanca, les "terres de marxal" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió ancestralment és merit de valor de les famílies del poble de Torreblanca com a gran colectivitat prestadora de la força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí és tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins i veines dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, els motors van comportar el abandonamen paulatí i la decadència de les "terres de marxal", als anys vuitanta les "marxals" ermes eren majoritaries sobre les cultivades, acabant-se poc a poc els cultius històrics que al llarg de més de tres-cents anys de interacció ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres del'aiguamoll principalment les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven de sol a sol, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres, anguiles o pataques, moniatos o carabasses de torrar o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, i bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, però no tot esta perdut, ens queden alguns retalls de memòria i algunes marxals mal treballades en comparació ancestral, que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de les "marxals" i les carrerasses de les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a Jose M. Edo, Manolo Alcácer, Angeles Bel, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, ….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: 

Galera de tomates. Tomatar.

"Terra de marxal".

Tomates i alls.

Alberginies negres.

Pebreres.

Llauradors de Torreblanca dinan al tros.

Esgarrat de pebrera roiga i verda en capellá torrat.

Francisco Martí Ferrando, informante.

EL TATO.

 

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE TORREBLANCA Y TORRENOSTRA EN LA PROVINCIA CASTELLÓN:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBIÉN ES VIVIR....

POR JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller de historia, memorias y patrimonios).

(Serie): LUGARES Y TOPÓNIMOS DE LA GEOGRAFÍA DE MUNICIPIO DE TORREBLANCA, EN LA COMARCA PLANA ALTA, CASTELLÓN, COMUNIDAD VALENCIANA).

"LEYENDAS SOBRE EL ORIGEN DEL NOMBRE DE LA "CARRASSA DEL TATO", "CAMÍ DEL TATO" O "CARRERASSA DEL TATO"".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN:  El camino agropecuario del Tato o “carrassa del Tato” es un camino antiguo del término municipal de Torreblanca, y servía de enlace entre las grandes vías pecuarias de la "carrerassa de Mon Rossi" y la "carrerassa dels Mollons", este camino rural tiene sus orígenes y motivos fundacionales inicialmente en la expansión de la ganadería extensiva para permitir el acceso de los rebaños a los salobres, se trata pues de un histórico camino ganadero del término de Torreblanca, donde tenían un paso preferencial los animales y los rebaños de ganado que pastaban en extensión. A mitad de los años 70 del siglo XX el antiguo camino de piso de tierra y piedras fue asfaltado, siendo alcalde D. José Doménech Betoret. La "carrassa del Tato", es un camino recto bien diseñado de unos 3500 metros de longitud, y discurre entre el camino de las Marjales o "carrerassa dels Mollons" y finaliza en llegar a la raya de confluencia con el término municipal de Alcalá de Xivert, donde continua por este término como camino vecinal con el firme de tierra y un trazado serpenteante y sinuoso que finaliza al "mas del Rull", junto al cauce del río Cuevas-San Miguel o río Segarra.

LA LEYENDA SOBRE EL ORIGEN DEL TOPÓNIMO "EL TATO" ASIGNADO COMO DENOMINACIÓN DE ESTE CAMINO RURAL DEL TÉRMINO MUNICIPAL DE TORREBLANCA: El hecho o la causa que motivaron la denominación para este camino rural con el nombre de “El Tato” no la se con exactitud o certeza porque no conozco ningún documento escrito que nos lo aclare, pero sí que existen varias leyendas populares que hacen alusión y referencia a apodos de personas (vecinos, familia dels Tatos), posiblemente algún Tato fue alcalde y abrió este camino o acondiciono su firme, otros personajes de la leyendas del camino eran un bandolero y un torero, es lo que me contaban los mayores hace cincuenta años sobre este topónimo que venia de antiguo, de las leyendas que me contaron uno de los relatos era muy épico y me gusto mucho, el cuál a continuación transcribo, el motivo era el poco tráfico de uso de paso por este camino porque era muy malo y por el se decía jocosamente que no pasaba ni el Tato (No pot passar ni el Tato), tomando como referencia humana para el refrán el nombre artístico de Antonio Sánchez García (1831-1895), que fue un famoso torero sevillano y gran leyenda de la tauromaquia, el Tato era un personaje mediático y muy famoso, querido, conocido y eternamente nombrado, en su época no se perdía ni un evento donde estuviese, ya fuese social o taurino, era un hombre de estar en la calle y con la gente y tal fue su éxito en las plazas de toros de España que figuraba en casi todos los importantes carteles taurinos de España. Ni siquiera faltaba a los eventos después de que, a causa de una cogida grave, le amputasen una pierna por debajo de la rodilla, que pudo reponer dicha pérdida con una réplica de madera que le facilito y regaló un inventor ortopédico de Puertollano llamado Juan Antonio que de oficio era carretero. De ahí que, visto que el Tato estaba en todas partes se crearon dichos, si en algún sitio no hay nadie o hay poca gente, o ante la escasez de afluencia a un evento, cita o espectáculo, se decía y se dice “No ha venido ni el Tato”. Este eterno y afable personaje a sido fuente de inspiración para muchos otros refranes populares españoles “No lo conoce ni el tato”, “No lo mata ni el Tato”, "No lo coge ni el Tato", “No lo ha visto ni el Tato”….

Informació facilitada per l'amic Paco Carda: "En eixa "carrassa" entre la carretera Vella de la Mar i la "carrassa Mon Rossi", tenen una finca els Tatos (Carolinos) cosa que no sé si tindrà relació el nom de la "carrassa del Tato en esta familia".

BIOGRAFIA DEL TATO por José Luis Ramón Carrión.

Antonio Sánchez García. El Tato. Sevilla, nacido el 6 de febrero de 1831 – falleció el 7 de febrero de 1895. Torero.

Nacido en el barrio de San Bernardo y crecido como aprendiz de torero en el matadero sevillano, participó luego en numerosas capeas, en las que pronto adquirió nombre y prestigio. Cuenta José María de Cossío que durante los años 1849 y 1850 participó como novillero en una cuadrilla de pegadores portugueses. A partir de 1851, figuró como puntillero (es decir, aún no llegaba ni a banderillero) en la de Juan Lucas Blanco.

En 1852 se contrató como banderillero en la cuadrilla de Francisco Arjona Herrera Cúchares. El 31 de octubre de ese año, su maestro le cedió en Madrid el toro Estornino, de José Picavea. Velázquez y Sánchez, autorizado biógrafo de Tato, da ésta como la corrida de la alternativa del sevillano; sin embargo, Cossío, apoyándose en Peña y Goñi, primero, y luego en Ramírez Bernal, da por hecho que en ese festejo Antonio Sánchez intervino como sobresaliente sin alternativa. Es interesante resumir la reseña que de esta corrida hace López Izquierdo, porque da una idea muy cabal sobre cómo se desarrollaban entonces algunas corridas de toros. En ese festejo, Cúchares se anunció con cuatro toros a plaza entera (el cuarto, como se sabe, se lo cedió a Tato); mientras que, a plaza partida, intervinieron Manuel Trigo y Manuel Arjona. Es decir, la categoría de Cúchares le permitía torear cuatro toros y hacerlo con el ruedo completo, mientras que sus dos compañeros torearon al unísono con la plaza dividida en dos mitades.

El doctorado llegó al año siguiente: herido Julián Casas Salamanquino en Madrid el 24 de octubre de 1853, Tato le sustituyó el día 30, festejo en el que tomó formalmente la alternativa, oficiando Cúchares como padrino de la ceremonia. Dejó buena impresión, siendo contratado para el año siguiente. Dice Cossío: “Afirma el Tato su prestigio en las temporadas siguientes. Hasta su forzosa retirada tan sólo deja de torear en la plaza de Madrid las temporadas de 1855, 1857, 1862 y 1867; es decir, cuatro años en dieciséis de matador. En 1855 aún no había logrado el Tato la maestría con la espada que había de ser el mejor recuerdo de su paso por el mundo taurino. En los quites, el galleo y jugueteos con el capote consistía el mejor resorte de su buen éxito”.

Tuvo muchos triunfos y varias cornadas en los años siguientes, en los que mantuvo en una buena posición en la Fiesta. Cuenta Cossío una anécdota muy famosa en el mundo del toro: “El día 5 de enero de 1861 tiene lugar su unión con Salud Arjona y Reyes, hija de su antiguo maestro Cúchares, quien consiente gustoso en la boda [...], aunque no sin prevenir cautamente a su hija, diciéndola: «Hija, no creas que todos los toreros son como tu padre, que os dice vuelvo y vuelve; que casi todos suelen volver en carta o por alambre. [...] Esa temporada fue la más brillante de cuantas hasta entonces había concluido”.

A partir de 1863 surgió una gran rivalidad con Antonio Carmona Gordito, que tuvo su continuidad en una declarada enemistad fuera de los ruedos. Como siempre, los partidarios de uno y otros hicieron sus respectivas campañas. En Madrid, la afición se puso claramente de parte de Tato, lo que no sucedió por igual en el resto de las plazas de España, en especial en la de Cádiz, totalmente favorable al Gordito. En los ruedos la rivalidad finalizó el 7 de junio de 1869. Anunciado el Tato en Madrid con Rafael Molina Sánchez Lagartijo y Salvador Sánchez Povedano Frascuelo, el cuarto toro, Peregrino de nombre y de la ganadería colmenareña de Vicente Martínez, le infirió una cornada de cuatro centímetros de longitud por tres de profundidad en el tercio medio superior de la pierna derecha. Aunque fue intervenido por los más afamados cirujanos madrileños, la herida se infectó y se declaró la gangrena. El lunes 14 de junio se le amputó la pierna. Tato aguantó con entereza las curas y la intervención y, cuentan los textos, que una vez que le cortaron la pierna por debajo de la rodilla, dijo resignado “¡Adiós Madrid!”, frase que se hizo célebre. Tras el implante de una pierna ortopédica, intentó regresar a los ruedos, pero sus fallidos intentos, el 14 de agosto de 1871 en Badajoz y el 4 de septiembre de ese mismo año en Valencia, le hicieron desistir de seguir intentándolo. Poco después fue nombrado repartidor de carne del Matadero de Sevilla. “El declinar de su vida debió ser melancólico —señala Cossío—; pero la fortuna, reunida con los toros y aumentada con su buena administración, debió endulzar sus nostalgias”. Y concluye Cossío: “Visto con perspectiva histórica no puede decirse que fue una primera figura del toreo, pero ocupó dignamente el puesto de ellas en momentos de crisis de la fiesta e intensificó el brillo de su fama con las dobles luces del valor y de la desgracia”. La pierna del Tato se hizo famosa por estar expuesta al público, según Sánchez de Neira, “en una ampolla o vasija de cristal, con los espíritus necesarios para su conservación”, en una farmacia de la calle Fuencarral de Madrid. La botica y la pierna (“la reliquia”, como la denomina con humor este autor) desaparecieron a consecuencia de un voraz incendio.

BIBLIOGRAFIA: J. Sánchez de Neira, El Toreo. Gran diccionario tauromáquico, Madrid, Imprenta de Miguel Guijarro, 1879 (reed. Madrid, Turner, 1988, págs. 193-197); P.P.T. (seud. de A. Ramírez Bernal), Memorias del tiempo viejo, Madrid, Biblioteca Sol y Sombra, 1900 (ed. Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1996, págs. 41-48); J. M. Cossío, Los toros. Tratado técnico e histórico, vol. III, Madrid, Espasa Calpe, 1943, págs. 865-871; Don Ventura (seud. de V. Bagués), Historia de los matadores de toros, Barcelona, Imprenta Castells-Bonet, 1943 (ed. Barcelona, De Gassó Hnos., 1970); L. del Campo Jesús, Tato y Currito, hijos de Cúchares, en Pamplona, Pamplona, Diputación Foral de Navarra, Dirección de Turismo, Bibliotecas y Cultura Popular, 1980; W. Lyon, La pierna del Tato (Historias de toros), pról. de J. Vidal, Madrid, El País, 1987; F. López Izquierdo, Plazas de toros de la Puerta de Alcalá (1739-1874), Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1988; F. Claramunt, Historia ilustrada de la Tauromaquia, Madrid, Espasa Calpe, 1989; D. Tapia, Historia del toreo, vol. I, Madrid, Alianza Editorial, 1992; N. Luján, Historia del toreo, Barcelona, Destino, 1993 (3.ª ed.). 

Agradecimientos: A José Luis Ramón Carrión, a Antonio Sanchez, a Paco Carda, ....

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARCHIVO: EL TATO.

EL TATO.

EL TATO.

TAPONS.

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE....

PER JUAN E. PRADES BEL (Taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"ELS TAPONS D’AIGUA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Tapons de "marxal" o tapons d'aigua, és com diuen els torreblanquins a les rates d’aigua que son molt diferentes a les rates de camp. Es tracta pues d’un peculiar rosegador vegetarià, de nom científic "Arvicola sapidus" que habita al humedal del Prat de Torreblanca, la seua alimentació esta basada en una gamma d’aliments basats en tiges, brots i fulles d'algunes plantes que creixen als "caixers" de les "marxals", de trobar poca quantitat d'aliment estos animalets poden arribar a produir alguns mals als cultius vegetals dels llauradors. Una de les solucions per a eliminar les platges de tapons era la caça cinegètica amb trampes, taulilles i sepets, i els tapons caçats, pelats i arreglats anaven a parar al plat, menjar rates d’aigua pot paréixer ser, un símbol significatiu de misèria, i és cert que en la primera meitat del segle XX, la majoria de la gent del poble eren pobres en recursos alimentàris, se menjaba lo poc que se podia i passaven necessitats, este fet vist seixanta anys després ens pot sorprendre molt, i podria aparentar que el consum d’estos animalets silvestres podria ser a causa dels temps de la fam provocat com a consecuencia de la convulció social de la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, els maquis i la Segona Guerra Mundial, però la realitat és que la majoria de la gent del poble no tenien cap problema en menjar tapons de les marjals, en realitat a una majoria de la població els feia goig, i els antics consumidors de tapons expliquen que eren molt fins i tenien la carn suau i tenia millor gust que la carn de conill, i era molt habitual portar tres o quatre "tapons" i preparar-los i cuinar-los per a esmorzar amb la colla d’amics era una afició molt comúna i molt arrelada entre les classes populars de treballadors de les marxa'ls i de les menjades de les colles de jóvens. Al ser un genero apreciat, fer este tipus de regal entrava dins de les possibilitats socials de relació familiar o de amistat, i regalar tapons a les persones aficionades a estos menjars no era un acte ofensiu, ni raro, ni s’entenia com a despectiu o brutal, més bé era al revés com un arraigo de les costums socials, i s’agraïa el detall, això si, antes de caçar-los el regalador agraït per algun favor, preguntava a la família d'agrair si els agradaven els tapons, si era afirmatiu caçaven els tapons i els regalaven ben presentats pelats i limpios i nets i arreglats, tan sols calia fregir-los amb alls, seba, tomata o mullá.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu que porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió pertany a les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, als anys vuitanta les "marxals" ermes eren molt majoritaries sobre les cultivades, acabant un cultiu històric que al llarg de més de tres-cents anys de cultiu ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem faves tendres, anguiles o pataques i carabasses de torrar amb les remulles de les pereres i els mangraners o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando, Antonio Segura, Salvador, Sente, José M. Edo Edo, Don José Persiva, José Mª Sastrot, ….

LA TABERNA DE TOMASA: Tomasa cocinaba tapons a los clientes si estos se los traían pelados y troceados. La taberna de Tomasa estaba en la calle de San Antonio, en la casa de en medio entre la Carnicería de La Rita y la Tienda de Abel. Posteriormente la taberna fue obrada y reconvertida en la popular ferretería de Fory.

LA TABERNA DE CANDEAL:  La taberna de Candeal estaba en la calle de San Cristóbal, era colindante con la pescadería de Pau.

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARJALS EN ELS TEMPS DE LA FAM.

 

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE....

PER JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"PATAQUES BULLIDES O TORRADES EN PELL, LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARXALS ALS TEMPS DE LA FAM".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Les pataques com diuen els torreblanquins al tubercúl Solanum tuberosum, es un dels productes agrícoles de més referència i presencia als plats històrics de la gastronomia rural de Torreblanca. El temps al que pertany el motiu i referencies d'este article es la dura època de la guerra civil i la postguerra, quan apenes hi havia aliments, especialment faltos de productes transformats, es va tindre que tornar una altra vegada a establir l'ús de les cartilles de racionament per a adquirir productes de primera necessitat, este sistema de racionament de la postguerra va durar des del 14 de maig de 1939 fins a l'1 de juny de 1952. En este ambient de veritable necessitat alimentària, la població se les va enginyar per a poder sobreviure amb els horts familiars i els corrals habilitats a les cases i als "patis" per tenir gallines, conills, porc i la cavalleria, i sobrevivien guisant receptes senzilles però suficienment nutritives per a subsistir. Al poble de Torreblanca escassejaven els aliments, tal com ocurria a tot el país que havia necessitat de certes coses, però els veins no passaven gana o fam extrema, per ser un poble de naturalessa agropecuaria, a ón uns o altres de la familia sempre tenien a mà pataques, moniatos, cebes, tomates, carabasses, cols, bledes, alls, caragols, conills, gallines….Menjaven el que podien, pero no el que volien, el que deia el meu sogre Francisco Martí Ferrando amb relació en estes èpoques, també explicava (...ser pobre no era una desgràcia, però ser massa pobre si…), (...un dels productes massivament desitjat's i venerat eren les pataques, no tindre pataques era ventura de fam...). En este article tracte de recollir i parlar de les menjades de pataca que cuinaven allí mateix en la "marxal", en este cas son les pataques cuinades amb pell amb dos maneres a elegir torrades o bullides.

INGREDIENTS: pataques, oli, sal. 

INSTRUCCIONS DE PREPARACIÓ:

PATAQUES BULLIDES AL FOC DE LLENYA: Llavar les pataques amb aigua, era costum rentar i coure les patates amb la pell perquè ajuda a preservar el sabor de la patata, una vegada netes de la pols i la terra, les ficaven les pataques dins d'una olla i les cobrien d'aigua, li agregaven dos polsets de sal, i encenien el foc, les pataques des que les fiques al foc, tardaran en coures mes o menos una mitja hora, después calia pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal. En casa ocasionalment era costum afegir-li a la pataca uns trossets d'abadejo esgarraet, i quant es podia allioli.

PATAQUES TORRADES A DINS DE LES CENDRES DE LA BRASA DEL FOC DE LLENYA: Rentar les pataques per eliminar les restes de pols i terra. Enterrar les pataques a dins de les brases mes mortines, ja que fer un llit de cendres i brases a la vora exterior del foc i cobrir les pataques de cendra calenta, cal tenir en conter que la forma de graduar la calor depén molt de la quantitat de brases que tingui la cendra calenta, quan més brases més calor aportaran, i cal no passar-se'n, tranquil·lament ja que deixar les pataques quasi una hora dins de les cendres, depenent de la mida de les pataques de tres quarts a una hora, estan cuites quan estan blanes. En eixe moment retirarem les pataques apartant-les en el palo d'atiar el foc, amb conter de no cremar-se, després de deixar-les refredar uns minuts caldrà espolsar la cendra amb un matoll, per a poder pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme propera al mar, de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de "terres de marxal" del terme són abundoses d'aigua en el subsol per haver un nivell freátic alt que aporta el gran acuifer del Maestrat, i les plantes d'arrel fonda allí plantades, quasi no tenen necessitat de regar-se.

CARTILLA DE RACIONAMENT: La cartilla de racionament és un document i una ferramenta estatal que permet accedir a productes escassos, usualment menjar o bens de primera necessitat, en un context de racionament o distribució oficial. A través del control d'esta cartilla, les persones o unitats familiars d'un territori tenen accés a productes, els quals són marcats o sellats per evitar la seua acumulació i poder repartir-los entre la població. No tot's ciudadans tenen els mateixos drets, usualment estos venen legislats pel mateix organisme que emet les cartilles, que es el govern de turno. Les cartilles es van generalitzar a Europa després de conflictes bèl·lics durant el segle XX, com ara la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial. Després de la fi dels enfrontaments armats, a causa de la destrucció provocada els països afectats tarden en recuperar la normalitat de la seues produccións i per tant la distribució de productes és deficient. Igualment, quan un bàndol en guerra no pot abastir-se, pot implementar la cartilla com a mesura excepcional. En determinats entorns sense prosperitat econòmica les cartilles de racionament s'han usat encara que no hi hagi hagut una guerra o desastre natural. 

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a José M. Edo, Angeles Bel, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Daniel, Paco, "Marina", Ulises, Vicent Bou, Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, "Vaquero", "Manró"….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

  

ARCHIVO: PATAQUES DE TORREBLANCA ROIGES O BLANQUES.

ARCHIVO: TORREBLANCA ANTIGUA.

ARCHIVO: PRAT DE TORREBLANCA

Marjal ben treballada recien plantada de pataques.

ARXIU: PATAQUES DE TORREBLANCA.

ARXIU: PATACA BULLIDA DEL SEGLE XXI:

CUINATS DE MARJALS, BLEDES....

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE....

PER JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie): "ELS CUINATS POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS EN ELS TREBALLS AGRICOLES A LES MARJALS, I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA".

"BLEDES I GAMBETES".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

TEMÀTICA: La marjaleria o marxaleria de Torreblanca-Torrenostra està composta per un conjunt de terres sigulars per a el cultiu, les "terres de marxals" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang, en sí la marjalería tracta d'un territori prehistóric amerat d’aigua el qual des d'antic ancestralment varen saber dominar laboralment i econòmicament els torreblanquins, la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament fins als anys vuitanta del segle XX, una vista retrospectiva del treball a les marxals extensible al llarg d'uns tres-cents anys va permetir l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular d'ambigua relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, dels arroçals i de les marxa'ls que eren les terres de regadiu dels segles pasats. En les marxaleria la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons, patos i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "boba", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres i anguiles, o rublien de brasa una carabassa de torrar, o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven  brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori que faig referencia inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cenies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat.

INTRODUCCIÓ: En este article, tracte de recollir i parlar d’un plat antic que es cuinava a les "marxals", es tracta de les gambetes en bledes, dos productes que es criaven allí mateix al tall del camp de treball, les bledes cultivades o naturalitzades estaven presents en quasi totes les "marxals", i les gambetes d’aigua dolça que als temps de la fam pescaven a les séquies laterals en un gamber i un esquer de caragol xafat, la intenció de la pesquera era tindre alguna cosa per a poder dinar al migdia, i si els venia bé el dia i el tipus de treball a fer, cuinaven este guisat que era molt senzill de fer, cal dir que sovint tampoc no tenien res més per a ficar a la cassola u olla de ferro, esta era una eina que sempre anava cap al tros on anara el carro, i acompanyat a la matriarca de la família, quan esta anava fora vila a treballar al tros. Este cuinat fa referència a temps de penúries, i està molt relacionat amb els temps de la fam i de la guerra civil, hasta el final de la Segona Guerra Mundial, tota la serie temàtica està vinculada e intenta aportar referències de costums i del folklore propis dels llauradors de la primera part del segle XX, que conservaven els costums antics.

BLEDES EN GAMBETES, INGREDIENTS: Manoll de fulles de bleda, 4 o 5 dents d'all, oli d'oliva, 1 pesteta, gambetes, sal i aigua.

INSTRUCCIONS: Netejaven bé les bledes amb aigua i les tallaven a trossos menuts, i posaven al foc de llenya una olla o cassola, afegint l’oli d'oliva, quan este estava calent, afegien els alls tallats o xafats sencers amb pell, en estar sofregits posaven les gambetes i la pesteta, tot seguit quan adquirien el color rogenc característic, sobre un minut després, li afegien una mica d'aigua per a evitar que es cremassen les gambetes, i seguidament afegien la gran "platerá" amb abundància de fulles tallades de bleda que en la calor immediatament anaven reduint de volum....

LA GAMBETA D’AIGUA DOLÇA: La gambeta d'aigua dolça de les "marxals", es un animalet diminut que li agraden les aigües poc profundes, amb presència de vegetació aquàtica, pedres, roques, troncs, etc. que li serveixen com a refugi per a protegir-se dels seus depredadors. L'art tradicional per a la pesca era el gamber una xarxa en forma de bossa de malla espessa.

LES BLEDES: Les mates de bledera estaven omnipresents verdejant als marges de totes les marjals, la bleda és una hortalissa que amb poques atencions es molt agraïda i es manté ufanosa que necessita quasi tan sols birbar i regar-la, i es molt versàtil de la qual es consumien les fulles, el seu cultiu no sol presentar problemes, tan sols ajgún pugó i els caragols solen afectar-la. Per a consumir esta planta i conservar el cultiu, els llauradors tenien en compte de collir les fulles exteriors, més grans, i es deixa-ven les interiors, d’esta manera aconseguien obtenir una collita contínua de bledes durant uns quants mesos. La bleda te propietats laxants i digestives degut al seu elevat contingut en fibra.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca a si dites "marxals" són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme propera al mar, de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de terres de marjal del terme són abundoses d'aigua en el subsol, i les plantes d'arrel fonda allí plantades quasi no tenen necessitat de regar-se.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola, a José M. Edo, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Paco, Marina, Ulises, Vicent Bou, Balaguer i Polo veíns de marxal, José Mundo, ….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

ARXIU:

Bledera naturalizada.

Bledera borda, una de les varietats de bledera silvestre,
utilizada com a planta medicinal.