EL CULTIU I EL CONSUM DE REGALÍSSIA A TORREBLANCA.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, EN LOS SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"EL ÚS, VICI I COSTUMS DE PLANTAR I CONSUMIR ELS BASTONS AGRE-DOLÇOS DE LES ARRELS DE REGALÍSSIA". 

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

EXPOSICIÓ: Este article està dedicat a la mítica regalíssia, esta és una planta medicinal que va ser molt apreciada i utilitzada en el folklore popular com un recurs remeier empíric extensament utilitzat i en auge des de l’època romana i anterior fins al segle XX, en l'actualitat del segle XXI, és una planta quasi desconeguda en Torreblanca, visualment está sense ús, i el cultiu domèstic que pot quedar, és residual o de brotacions esporádiques que no se recolecten, lo qual contrasta molt en altres temps al llarg de la història de Torreblanca i del país, en que había un afán i costum de tindre sempre en casa algúns bastons de regalíssia seca, fins que va arribar la seua decadéncia i abandó del seu cultiu i consum als anys 70 del segle XX. 

- Al llarg de segles esta planta va ser molt popular i apreçiada pel consum humà com a planta medicinal, es feien exportacións "a la menuda" en xicotetes partides que és venien a Barcelona i Castelló, pero el seu cultiu o plantació de normal no tenia un destí comercial, el afán de tindre regalísia era pel ús personal ampliable a l’àmbit particular, domèstic i familiar, fent un ús massiu de consum de pals de regalíssia els xiquets que la prenien xuplant amb convoi, i els seus consumidors principals eren els fumadors o exfumadors o els malalts pel tabaquisme o afectats de afeccions pulmonars, que mastegaven o portaven un pal de regalíssia tot el día a la boca per intentar fumar "menos" o llevar-se el vici del tabac, pues el sabor molt característic i peculiar del gust d’anisat i agredolç de la regalíssia, el contrast d'esta amb el tabac feia que el gust del tabac resultes molt desagrados, per eixa característica peculiar era utilitzada la regalíssia, majoritariament quan es volia deixar de fumar el remei sempre era mastegar la regalíssia. 

- La planta es cultivaba per obtindre les preuades arrels i convertirles en palos de fusta o bastons considerats medicinals, quasi tots els caps de familia tenien de comboi esta planta en alguna de les finques de l'estirpe grupal, normalmente era una xicoteta plantació de regalíssia de la qual se servia i s'abastía a tota la família, el que en tenia en repartia a familiars i veins, el motiu era que la planta no es pot tindre en qualsevol lloc pel motiu que es comporta com una planta invasora i costa mantenir-la controlada dins d’uns marges de cultiu, i si es deixava expandir no deixa-va créixer cap altra herba, per este motiu es plantava de normal en zones acotades exclusivament al creixement espontani d’esta planta arbustiva. 

- La regalíssia és una planta singular i molt interessant, el nom científic de la qual és "Glycyrrhiza glabra" és una planta herbàcia arbustiva perenne que arriba als 1,5 metres d'alçada, destaca pel color de les flors, blau i violeta. Sol trobar-se a llocs humits, a prop dels caixers o vores de séquies i dels rius, en Torreblanca, es plantava en la "marxaleria", que era on millor creixia, i en la resta del terme també al voltant de les cènies i les basses dels horts. 

- La sembra o plantació de la regalíssia es feia de cara a la primavera, per començar a recol·lectar arrels aptes era a partir dels 3 anys d’edat de la planta des del moment de la seua sembra, "antes" dels tres anys les arrels són molt primetes i no valen, la collita es fa principalment d'octubre a març (tardor-hivern). 

- Per recol·lectar la regalèssia s'escarba la terra als peus de la "maraña" de plantes per buscar les arrels grosses que més  interessen, i és cullen tallant amb compte l'arrel triada utilitza'n una navalla ben esmolada o tissores de podar, cal tenir en compte que la faena és tallar la fusta d'arrels procura'n no ocasionar molt de mal a l'arbust que continua vivint i prospera'n; les arrels (bastons) acabades de collir o poc després és llaven i se posen esteses per assecar-les de la humitat, i posteriorment es guarden seques en un garbone't per anar consumint-les la resta de l’any. L'ús de les arrels de regalèssia eren principalment per a mastegar-les i succionar la seu sustancia. Molta gent aficionada a este sabor, portava la branqueta de regalíssia a la boca tot el dia, era un vici i deien que era bo per a tot "tipo de malalties". 

- Com a planta medicinal la regalíssia era molt apreciada i de gran prestigi, es feia servir en maceracions, "baos" o infusions, per estos usos de cocció es feien unes làmines fines de la fusta de les arrels netes de terra, i tallades en la destraleta o les tisores de podar i extraïen láminetes finetes de fusta, que es ficaven a bullir amb aigua, estes infusions o coccions begudes les feien servir per al tractament pricipalment dels problemes i dolors estomacals (úlceres) i en tots els problemes relacionats amb l'aparell digestiu des de la boca al cul, les infeccions de boca o gola, les digestions lentes i pesades, l'estrenyiment, i per problemes respiratoris amb afeccions de la part superior de l'aparell respiratori, preien baos per calmar la tos i per alleujar les molèsties a la gola, inhalaven baos de bullir arrels de regalíssia, "eucalipto mascle", fulles de pi i romer.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

LA REGALÍSSIA I LA FARMACOLOGIA: La farmacologia ha demostrat en estudis, que les arrels de la regalíssia alberguen importants propietats medicinals, antiinflamatòries, antibacterianes i expectorants, el que vol dir que les propietats de les arrels de regalíssia són importans per la salud humanà. La regalíssia és una valuosíssima matèria prima de gran projecció futura, alberga encimes i diversos nutrients fonamentals per mantenir la salut, inclou una àmplia gamma de vitamines, minerals i fito-nutrients antioxidants. És una gran font de vitamines com la vitamina B1 (tiamina), vitamina B2 (riboflavina), vitamina B3 (niacina), vitamina B5 (àcid pantotènic), vitamina C i vitamina E (tocoferol). També és ric en minerals com fòsfor, ferro, magnesi, zinc, calci, colina, potassi, silici i seleni. Quant als fito-nutrients, la regalèssia també conté betacarotè, glicirricina, glabridina, isoliquiritigenina, timol, fenol, quercetina i àcid ferúlic, entre altres components.

PUNTS DE VENDA DE BASTONS DE REGALÍSSIA A TORREBLANCA: La “Tia Concha (carrer Sant Antoni), la “tia Amparo” (carrer Labrador), “La Ramona” (carrer Sitjar), la “tia Doloretes” (carrer Sant Jaume),… Eren les parades típiques de llepolies que hi havien a Torreblanca als anys 60, 70 i 80, de les quals vaig ser client, estes a més del lloc fijo tenien uns carretons que feien de paradeta i podien desplaçar-se amb la minitenda ambulant, fins a les portes dels cines, de les escoles i del ball, i en totes estes parades entre moltes altres coses en venda (papes, tramussos, caramels, xiclets, xufes remullades, castanyes, cacaus, monxetes,…) sempre tenien en lloc visible els pals frescos o remullats de regalíssia, i al costat els “acaragolats” caramels de tires negres de goma de regalíssia que eren de sabor afamat i de gran consum, igual que les populars pastilles de regalíssia per a la tos.

SINOPSI: La intenció d'aquest qui escriu aquests textos, és la d'aportar dades històriques fefaents per a posar de manifest les diverses etapes evolutives de l'aiguamoll anomenat el Prat dels termes municipals de Torreblanca i Cabanes, preservar el coneixement popular i la transmissió cultural i verbal, i tractar de millorar les perspectives d'enteniment i d'interpretació dels avatars evolutius naturals d'aquest mitjà lacustre del Prat, i explicar les transformacions antròpiques i històriques que han remodelat els paisatges i la naturalesa d'aquest important aiguamoll del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castelló), el qual va ser declarat l'any 1994 Parc Natural de la Comunitat Valenciana. Salutacions als lectors. Atentament. Juan E. Prades Bel. Any 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: 

Regalíssia recién collida.

Paradeta de la tía Amparo, ven guapa i jove en el seu delantal blanc, 
venen davant la sala vella,
imatge de la primera mitat dels anys 60.

Pastilles de regalíssia.

La "paraeta" de la Tía Concha dels "Cametes",
al carrer Sant Antoni, imatge de principis dels anys 70.

"CEBOLLOTS".

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA. 

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"ELS "CEBOLLOTS", SÓN LES CEBES TENDRES DE LA CEBA DE GRILL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: El "cebollots" han segut molt populars i apreciats per la gent de les marxa'ls, els quals tenien molta afició a replantar les cebes grillades i consumir los "cebollots" resultans, i vanagloriaven les virtuts i el sabor d'esta ceba tendra de rebrotà. El cultiu de "cebollots", en Torreblanca sempre s’han plantat de normal per al consum propi de la família, se plantaven molt pocs per a la venta al públic. És consumien de convoy de manera ocasional i també de diari, era normal consumir un parell de "cebollots" o cebes tendres de les varitats baboses o dolçes, era molt típic, el vore sempre verdures crues damunt la taula (tomates, primentons, faves, sebes,...) per acompanyar les dos menjades del día fetes al llarg de la jornada de treball al camp (l'esmorzar i el dinar). 

- Els cebollots eren consumits com una ceba tendra més, i menjats de normal a mos redó o tallat longitudinalment, servit en un plat i adobat amb sal i oli, cal dir que els cebollots son algo més fibrosos que la ceba tendra dolça o babosa, i quant es feia foc es feien torrats sencers, directament damunt a la brasa que era la manera més popular i més apreciada de menjar de convoy esta especie de calçots valencians i eren i son un "manjar" poc explotat comercialment. 

- En el consum domèstic familiar de casa, és òn es consumien molt els cebollots, eren principalment per fer sofregits, i per fer la molt popular i apreciada "tortilla de cebollots" típica del patrimoni gastronomic local. En les torrades de carn i botifarres de les colles quant era el temps d'esta ceba de grill rebrotat era molt típic torrar de convoy alguns "cebollots" que consumien torrats, i tan sols pelats i tal qual, alçant i estirant el coll com un titot deixar baixar cap a dins del "pab" tot lo blanc i tou del cebollot, anar mossegant lo blanc i estirant de la part verda.

CULTIU: Els "cebollots" és una "ceba de grill", és una ceba normal que quan comença a grillar, es planta a l'hort familiar, s'enterra la ceba grillà sencera, tal qual està o lleva'n prèviament un poc en la mà la pell seca de fora de la ceba, però "cuidadito" deixa'n el grill respirar fora de la terra, es rega sovint i és calça quan toca, a partir de tres a quatre mesos des de que van ser plantats, es poden collir i consumir com la ceba tendra.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LO TÍPIC...MENJAR VERDURES CRUES A MOS REDÓ: Era costum dels llauradors torreblanquins menjar de normal i diàriament verdures molt tendres crues per mesclar en l'esmorzar, i podien menjarne tots els dies, els vegetals tendres i crus mé preferits eren les faves tendres, els alls tendres, els cebolllots, les cebes tendres, els pèsols, les diverses varietats de tomates, les pebreres roiges,...., i sempre portaven de casa un grapat d'olives trencades o mortes, i un grapaet d'ameles, o de cacaus torrats per a menjar de postres. 

MESURES EMPÍRIQUES DE LA PARLA POPULAR, REFERÈNCIES DE QUANTITAT, LLOC TORREBLANCA: 

"GRAPAET" O "GRAPADET": (A un grapadet d'ameles en deien quatre "ameles", al citar el número "quatre" volien referir-se a que había o portava poques ameles, i no havia mólt a repartir o traure).

"ALMOSTA": (Una "almosta", a este poble, es el lo que cap o s'agarra en la clotxa o coveta de los dos mans juntes).

"GRAPAT": (Un "grapat" es el que s'agarra en una mà, o lo que cap en la coveta d'una mà).

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola "Ripolla", a José Manuel Edo, a Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Vicente “Mirallero”, Balaguer i Polo veíns de marxal, José Mundo "Vaquero", a Miguel Bellés "Pusa", Antonio "Segureta", Ramón Edo "Manrrò", Luis López Fabregat,.….

SINOPSI: La intenció d'aquest qui escriu aquests textos, és la d'aportar dades històriques fefaents per a posar de manifest les diverses etapes evolutives de l'aiguamoll anomenat el Prat dels termes municipals de Torreblanca i Cabanes, preservar el coneixement popular i la transmissió cultural i verbal, i tractar de millorar les perspectives d'enteniment i d'interpretació dels avatars evolutius naturals d'aquest mitjà lacustre del Prat, i explicar les transformacions antròpiques i històriques que han remodelat els paisatges i la naturalesa d'aquest important aiguamoll del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castelló), el qual va ser declarat l'any 1994 Parc Natural de la Comunitat Valenciana. Salutacions als lectors. Atentament. Juan E. Prades Bel. Any 2020. 

ARXIU: HUERTO FAMILIAR DE LLUIS LÓPEZ FABREGAT (ALIAS) "QUATRÍN".

SUKADOR DE MULLÁ TÍPICA DE LES MARXALS. MULLADOR.

 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"UNA MULLÀ TÍPICA EN FATO DE MARXAL, EL SUKADOR O MULLADOR DE VERDURES TORRADES AL BANCAL EN FOC DE LLENYA, I PELADES, XAFADES I ADOBADES EN OLI D'OLIVA I SAL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: Fer una mullà o una sucà, a base de verdures torrades en foc de llenya era un dels plats rurals més tradicionals i populars preparat als quadrons de les “marxal's”. La mullà és una preparació molt típica dels llauradors, este plat mullaor el feien moltes voltes per dinar al migdia durant la llarga jornada de treball a les terres de “marxal”, temporalment estic parlant de la primera mitat del segle XX, en dien a este plat mullaeta, mullà, mullador, sucador de fato torrat i esgarrat a pésic's, régim, sucà, per a un servidor este mullador era i és el gran plat estrella que aglutine el verdader sentit cultural i gastronómic, i l'esencia dels treballs, l'esfors i la productivitat, units a les arrels dels llauradors de la "marxaleria" al llarg dels segles XIX i XX. 

- Esta varietat de mullà, és un plat senzill i deliciós, que s'elabora a base de les verdures de temporada existens en la marxal, cuinades a la brasa, que és la manera original de coure les verdures d’este tradicional plat molt senzill de fer, tan sols cal ficar les verdures a la part exterior del foc si esta molt viu, o damunt les brases sense flames. 

- Les verdures més consumides i bàsiques eren les albergínies, les pebreres, els “cebollots” i les tomates, que se podien consumir totes mesclades o individualment una sola varietat que també fa plat, per coure estes verdures feien sempre un foc de llenya, i posaven les peces a torrar d’amunt les brases, el temps pot necessitar ajustaments així que l'indicat és merament orientatiu, la cocció òptima depén de la mida de les verdures i que cada una vol un temps, per estar bones necessiten uns 15 o 20 minuts d'estar al foc i depén molt de lo fort o viu que estiga, les verdures es retiren per tandes tal com van quedant cuites, les evidencias a observar son la pell ennegrida i la textura blaneta i tendra que ens diuen visualment o indiquen quan estan fetes, després de retirar totes les diverses tandes de verdures del foc, important era depositarles damunt de la teula típica de cerámica cuita, que era el plat i l'estri popular del bon torrador, per poder manipular les verdures cuites i evitar que se embrutessin de la terra del bancal, deixaven atemperar la verdura cuita un rato, per poder treure la pell a totes les peçes, sense perill de cremarse els dits, faena que és fa a pessics i raspa'n en el ganivet i tenedor, treure les llavors i la pell a les pebreres, l'albergínia es pot pelar a mà o es pot obrir al llarg la peça de punta a punta i en un tenedor retirar la molla, tot es fa a mà, pelar les tomates...i de tota la faena, pelar la pell ennegrida per l'acció de la brasa és lo més brut i lo més molest de la faena, però cal tenir amb conte netejar-se els dits mascarats als fenassos, i evitar el contacte amb l'aigua mentre es neteja el producte, per no arrastrar i treure l'autèntic sabor de brasa que caracteritza a este autèntic manjar de llauradors.

INGREDIENTS PRINCIPALS PER A ELEGIR I MESCLAR: albergínies, pebreres “roiges”, pebreres verdes, “cebollots”, cebes, alls, tomates, oli, sal.

INSTRUCCIONS PER A LA PREPARACIÓ DEL PLAT: Feta la torrà, cal extraure les capes exteriors de les verdures elegides (albergínies, pebreres “roiges” i verdes, "cebollots", cebes, tomates de penjar o tomates de la pera...) i les trossegem a tires, la cosa última que cal pelar son les tomates per que son més caldoses, i es pelen a part en un altre plat, si també hem torrat una cabeça d’alls traurem les dents d'all del cap rostit pressionant lleugerament l'all. Per tandes anem disposant tots els ingredients del mullador en un plat, per últim afegim la tomata que aporta la gràcia i la major part de suc per mullar al plat, i tot es barreja i fusiona i es xafa un poc amb la forquilla, tot seguit s’adoba en un xorre't d'oli d’oliva i dos pessics de sal i el mullador està llest per consumir-se, és menja sempre amb pa per sucar.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu avui dia quasi oblidades, pero històricament han segut molt importants, eren el regadiu i l'horta del terme de Torreblanca, les "terres de marxal" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió ancestralment és merit de valor de les famílies del poble de Torreblanca com a gran colectivitat prestadora de la força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí és tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins i veines dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, els motors van comportar el abandonamen paulatí i la decadència de les "terres de marxal", als anys vuitanta les "marxals" ermes eren majoritaries sobre les cultivades, acabant-se poc a poc els cultius històrics que al llarg de més de tres-cents anys de interacció ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres del'aiguamoll principalment les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven de sol a sol, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres, anguiles o pataques, moniatos o carabasses de torrar o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, i bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, però no tot esta perdut, ens queden alguns retalls de memòria i algunes marxals mal treballades en comparació ancestral, que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de les "marxals" i les carrerasses de les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a Jose M. Edo, Manolo Alcácer, Angeles Bel Doménech, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, ….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal denominado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, e intentar preservar vivo el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los diversos avatares evolutivos naturales acaecidos en este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: 

Galera de tomates. Tomatar.

"Terra de marxal".

Tomates i alls.

Alberginies negres.

Pebreres.

Llauradors de Torreblanca dinan al tros.

Esgarrat de pebrera roiga i verda en capellá torrat.

Francisco Martí Ferrando, informante.

TAPONS.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"ELS TAPONS D’AIGUA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Tapons de "marxal" o tapons d'aigua, és com diuen els torreblanquins a les rates d’aigua que son molt diferentes a les rates de camp. Es tracta pues d’un peculiar rosegador vegetarià, de nom científic "Arvicola sapidus" que habita al humedal del Prat de Torreblanca, la seua alimentació esta basada en una gamma d’aliments basats en tiges, brots i fulles d'algunes plantes que creixen als "caixers" de les "marxals", de trobar poca quantitat d'aliment estos animalets poden arribar a produir alguns mals als cultius vegetals dels llauradors. Una de les solucions per a eliminar les platges de tapons era la caça cinegètica amb trampes, taulilles i sepets, i els tapons caçats, pelats i arreglats anaven a parar al plat, menjar rates d’aigua pot paréixer ser, un símbol significatiu de misèria, i és cert que en la primera meitat del segle XX, la majoria de la gent del poble eren pobres en recursos alimentàris, se menjaba lo poc que se podia i passaven necessitats, este fet vist seixanta anys després ens pot sorprendre molt, i podria aparentar que el consum d’estos animalets silvestres podria ser a causa dels temps de la fam provocat com a consecuencia de la convulció social de la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, els maquis i la Segona Guerra Mundial, però la realitat és que la majoria de la gent del poble no tenien cap problema en menjar tapons de les marjals, en realitat a una majoria de la població els feia goig, i els antics consumidors de tapons expliquen que eren molt fins i tenien la carn suau i tenia millor gust que la carn de conill, i era molt habitual portar tres o quatre "tapons" i preparar-los i cuinar-los per a esmorzar amb la colla d’amics era una afició molt comúna i molt arrelada entre les classes populars de treballadors de les marxa'ls i de les menjades de les colles de jóvens. Al ser un genero apreciat, fer este tipus de regal entrava dins de les possibilitats socials de relació familiar o de amistat, i regalar tapons a les persones aficionades a estos menjars no era un acte ofensiu, ni raro, ni s’entenia com a despectiu o brutal, més bé era al revés com un arraigo de les costums socials, i s’agraïa el detall, això si, antes de caçar-los el regalador agraït per algun favor, preguntava a la família d'agrair si els agradaven els tapons, si era afirmatiu caçaven els tapons i els regalaven ben presentats pelats i limpios i nets i arreglats, tan sols calia fregir-los amb alls, seba, tomata o mullá.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu que porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió pertany a les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, als anys vuitanta les "marxals" ermes eren molt majoritaries sobre les cultivades, acabant un cultiu històric que al llarg de més de tres-cents anys de cultiu ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem faves tendres, anguiles o pataques i carabasses de torrar amb les remulles de les pereres i els mangraners o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando, Antonio Segura, Salvador, Sente, José M. Edo Edo, Don José Persiva, José Mª Sastrot, ….

LA TABERNA DE TOMASA: Tomasa cocinaba tapons a los clientes si estos se los traían pelados y troceados. La taberna de Tomasa estaba en la calle de San Antonio, en la casa de en medio entre la Carnicería de La Rita y la Tienda de Abel. Posteriormente la taberna fue obrada y reconvertida en la popular ferretería de Fory.

LA TABERNA DE CANDEAL:  La taberna de Candeal estaba en la calle de San Cristóbal, era colindante con la pescadería de Pau.

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARJALS EN ELS TEMPS DE LA FAM.

 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"PATAQUES BULLIDES O TORRADES EN PELL, LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARXALS ALS TEMPS DE LA FAM".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Les pataques com diuen els torreblanquins al tubercúl Solanum tuberosum, es un dels productes agrícoles de més referència i presencia als plats històrics de la gastronomia rural de Torreblanca. El temps al que pertany el motiu i referencies d'este article es la dura època de la guerra civil i la postguerra, quan apenes hi havia aliments, especialment faltos de productes transformats, es va tindre que tornar una altra vegada a establir l'ús de les cartilles de racionament per a adquirir productes de primera necessitat, este sistema de racionament de la postguerra va durar des del 14 de maig de 1939 fins a l'1 de juny de 1952. En este ambient de veritable necessitat alimentària, la població se les va enginyar per a poder sobreviure amb els horts familiars i els corrals habilitats a les cases i als "patis" per tenir gallines, conills, porc i la cavalleria, i sobrevivien guisant receptes senzilles però suficienment nutritives per a subsistir. Al poble de Torreblanca escassejaven els aliments, tal com ocurria a tot el país que havia necessitat de certes coses, però els veins no passaven gana o fam extrema, per ser un poble de naturalessa agropecuaria, a ón uns o altres de la familia sempre tenien a mà pataques, moniatos, cebes, tomates, carabasses, cols, bledes, alls, caragols, conills, gallines….Menjaven el que podien, pero no el que volien, el que deia el meu sogre Francisco Martí Ferrando amb relació en estes èpoques, també explicava (...ser pobre no era una desgràcia, però ser massa pobre si…), (...un dels productes massivament desitjat's i venerat eren les pataques, no tindre pataques era ventura de fam...). En este article tracte de recollir i parlar de les menjades de pataca que cuinaven allí mateix en la "marxal", en este cas son les pataques cuinades amb pell amb dos maneres a elegir torrades o bullides.

INGREDIENTS: pataques, oli, sal. 

INSTRUCCIONS DE PREPARACIÓ:

PATAQUES BULLIDES AL FOC DE LLENYA: Llavar les pataques amb aigua, era costum rentar i coure les patates amb la pell perquè ajuda a preservar el sabor de la patata, una vegada netes de la pols i la terra, les ficaven les pataques dins d'una olla i les cobrien d'aigua, li agregaven dos polsets de sal, i encenien el foc, les pataques des que les fiques al foc, tardaran en coures mes o menos una mitja hora, después calia pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal. En casa ocasionalment era costum afegir-li a la pataca uns trossets d'abadejo esgarraet, i quant es podia allioli.

PATAQUES TORRADES A DINS DE LES CENDRES DE LA BRASA DEL FOC DE LLENYA: Rentar les pataques per eliminar les restes de pols i terra. Enterrar les pataques a dins de les brases mes mortines, ja que fer un llit de cendres i brases a la vora exterior del foc i cobrir les pataques de cendra calenta, cal tenir en conter que la forma de graduar la calor depén molt de la quantitat de brases que tingui la cendra calenta, quan més brases més calor aportaran, i cal no passar-se'n, tranquil·lament ja que deixar les pataques quasi una hora dins de les cendres, depenent de la mida de les pataques de tres quarts a una hora, estan cuites quan estan blanes. En eixe moment retirarem les pataques apartant-les en el palo d'atiar el foc, amb conter de no cremar-se, després de deixar-les refredar uns minuts caldrà espolsar la cendra amb un matoll, per a poder pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme propera al mar, de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de "terres de marxal" del terme són abundoses d'aigua en el subsol per haver un nivell freátic alt que aporta el gran acuifer del Maestrat, i les plantes d'arrel fonda allí plantades, quasi no tenen necessitat de regar-se.

CARTILLA DE RACIONAMENT: La cartilla de racionament és un document i una ferramenta estatal que permet accedir a productes escassos, usualment menjar o bens de primera necessitat, en un context de racionament o distribució oficial. A través del control d'esta cartilla, les persones o unitats familiars d'un territori tenen accés a productes, els quals són marcats o sellats per evitar la seua acumulació i poder repartir-los entre la població. No tot's ciudadans tenen els mateixos drets, usualment estos venen legislats pel mateix organisme que emet les cartilles, que es el govern de turno. Les cartilles es van generalitzar a Europa després de conflictes bèl·lics durant el segle XX, com ara la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial. Després de la fi dels enfrontaments armats, a causa de la destrucció provocada els països afectats tarden en recuperar la normalitat de la seues produccións i per tant la distribució de productes és deficient. Igualment, quan un bàndol en guerra no pot abastir-se, pot implementar la cartilla com a mesura excepcional. En determinats entorns sense prosperitat econòmica les cartilles de racionament s'han usat encara que no hi hagi hagut una guerra o desastre natural. 

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a José M. Edo, Angeles Bel, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Daniel, Paco, "Marina", Ulises, Vicent Bou, Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, "Vaquero", "Manró"….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal denominado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, e intentar preservar vivo el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los diversos avatares evolutivos naturales acaecidos en este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020. 

ARCHIVO: PATAQUES DE TORREBLANCA ROIGES O BLANQUES.

ARCHIVO: TORREBLANCA ANTIGUA.

ARCHIVO: PRAT DE TORREBLANCA

Marjal ben treballada recien plantada de pataques.

ARXIU: PATAQUES DE TORREBLANCA.

ARXIU: PATACA BULLIDA DEL SEGLE XXI:

CUINATS DE MARJALS, BLEDES....

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, FOLKLORES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE....

PER JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie): "ELS CUINATS POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS EN ELS TREBALLS AGRICOLES A LES MARJALS, I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA".

"BLEDES I GAMBETES".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

TEMÀTICA: La marjaleria o marxaleria de Torreblanca-Torrenostra està composta per un conjunt de terres sigulars per a el cultiu, les "terres de marxals" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang, en sí la marjalería tracta d'un territori prehistóric amerat d’aigua el qual des d'antic ancestralment varen saber dominar laboralment i econòmicament els torreblanquins, la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament fins als anys vuitanta del segle XX, una vista retrospectiva del treball a les marxals extensible al llarg d'uns tres-cents anys va permetir l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular d'ambigua relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, dels arroçals i de les marxa'ls que eren les terres de regadiu dels segles pasats. En les marxaleria la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons, patos i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "boba", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres i anguiles, o rublien de brasa una carabassa de torrar, o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven  brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori que faig referencia inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cenies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat.

INTRODUCCIÓ: En este article, tracte de recollir i parlar d’un plat antic que es cuinava a les "marxals", es tracta de les gambetes en bledes, dos productes que es criaven allí mateix al tall del camp de treball, les bledes cultivades o naturalitzades estaven presents en quasi totes les "marxals", i les gambetes d’aigua dolça que als temps de la fam pescaven a les séquies laterals en un gamber i un esquer de caragol xafat, la intenció de la pesquera era tindre alguna cosa per a poder dinar al migdia, i si els venia bé el dia i el tipus de treball a fer, cuinaven este guisat que era molt senzill de fer, cal dir que sovint tampoc no tenien res més per a ficar a la cassola u a l'olla de ferro, esta era una eina per a cuinar que sempre anava cap al tros on anara el carro, i acompanyat a la matriarca de la família, quan esta anava fora vila a treballar al tros. Este cuinat fa referència a temps de penúries, i està molt relacionat amb els temps de la fam i de la guerra civil, hasta el final de la Segona Guerra Mundial, tota la serie temàtica està vinculada e intenta aportar referències de les costums i el folklore propis dels llauradors de la primera part del segle XX, que conservaven els costums antics.

BLEDES EN GAMBETES, INGREDIENTS: Manoll de fulles de bleda, 4 o 5 dents d'all, oli d'oliva, 1 pesteta, gambetes, sal i aigua.

INSTRUCCIONS: Netejaven bé les bledes amb aigua i les tallaven a trossos menuts, i posaven al foc de llenya una olla o cassola, afegint l’oli d'oliva, quan este estava calent, afegien els alls tallats o xafats sencers amb pell, en estar sofregits posaven les gambetes i la pesteta, tot seguit quan adquirien el color rogenc característic, sobre un minut després, li afegien una mica d'aigua per a evitar que es cremassen les gambetes, i seguidament afegien la gran "platerá" amb abundància de fulles tallades de bleda que en la calor immediatament anaven reduint de volum....

LA GAMBETA D’AIGUA DOLÇA: La gambeta d'aigua dolça de les "marxals", es un animalet diminut que li agraden les aigües poc profundes, amb presència de vegetació aquàtica, pedres, roques, troncs, etc. que li serveixen com a refugi per a protegir-se dels seus depredadors. L'art tradicional per a la pesca era el gamber una xarxa en forma de bossa de malla espessa, o simplement una peça de roba.

LES BLEDES: Les mates de bledera estaven omnipresents verdejant als marges de totes les marjals, la bleda és una hortalissa que amb poques atencions es molt agraïda i es manté ufanosa que necessita quasi tan sols birbar i regar-la, i es molt versàtil de la qual es consumien les fulles, el seu cultiu no sol presentar problemes, tan sols ajgún pugó i els caragols solen afectar-la. Per a consumir esta planta i conservar el cultiu, els llauradors tenien en compte de collir les fulles exteriors, més grans, i es deixa-ven les interiors, d’esta manera aconseguien obtenir una collita contínua de bledes durant uns quants mesos. La bleda te propietats laxants i digestives degut al seu elevat contingut en fibra.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca, dites "marxals", són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme municipal, i propers al mar, sòn uns terrenys per lo que se diu o se fomenta de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de terres de marjal del terme, són abundoses d'aigua present en el subsol, i les plantes d'arrel fonda allí plantades, quasi no tenen necessitat de regar-se.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola, a José M. Edo, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Paco, Marina, Vicent Bou "Puños", Ulises, Balaguer, Poldo, Vicente "Mirallero", "Pusa", veíns de marxal, José Mundo, a Moret,….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

ARXIU:

Bledera naturalizada.

Bledera borda, una de les varietats de bledera silvestre,
utilizada com a planta medicinal.