TORREBLANCA, HISTORIA, PATRIMONIOS Y BIODIVERSIDAD: LA MULLÁ TÍPICA DE LA MARXAL.

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE...

PER: JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Serie temática): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Serie temática): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Sèrie temàtica): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"L'ESGARRAT, LA MULLÀ DE VERDURES TORRADES EN FOC DE LLENYA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Fer una mulla o sucà a base de verdures torrades en foc de llenya era un dels plats rurals més tradicionals i populars de les “marxals”, és una preparació molt típica que feien moltes voltes per dinar al migdia durant la llarga jornada de treball en la “marxal”, temporalment estic parlant de la primera mitat del segle XX, en dien a este plat l'esgarrat, torrat, sucà o mullá de torrà, per a un servidor era i és el gran plat estrella que aglutine el verdader sentit cultural i gastronómic del treball i les arrels dels veins en la "marxaleria" al llarg dels segles XIX i XX. És un plat senzillo i deliciós, que s'elabora a base de les verdures de temporada existens en la marxal, cuinades a la brasa, que és la manera original de coure les verdures d’este tradicional plat molt senzill de fer, tan sols cal ficar les verdures a la part exterior del foc si esta molt viu o damunt les brases sense flames. Les verdures més consumides i bàsiques eren les albergínies, les pebreres, els “cebollots” i les tomates, que se podien consumir totes mesclades o individualment una sola varietat que també fa plat, per coure estes verdures feien sempre un foc de llenya, i posaven les peces a torrar d’amunt les brases, el temps pot necessitar ajustaments així que l'indicat és merament orientatiu, la cocció òptima depén de la mida de les verdures i que cada una vol un temps, per estar bones necessiten uns 15 o 20 minuts d'estar al foc i depén molt de lo fort o viu que estiga, les verdures es retiren per tandes tal com van quedant cuites, les evidencias a observar son la pell ennegrida i la textura blaneta i tendra que ens diuen visualment o indiquen quan estan fetes, després de retirar totes les diverses tandes de verdures del foc, important era depositarles damunt de la teula típica de cerámica cuita que era l'estri popular per manipular les verdures i evitar que se embrutessin de la terra del bancal, deixaven atemperar la verdura cuita un rato, per poder treure la pell a totes les peçes, sense perill de cremarse els dits, faena que és fa a pessics i raspa'n en el ganivet i tenedor, treure les llavors i la pell a les pebreres, l'albergínia es pot pelar a mà o es pot obrir al llarg la peça de punta a punta i en un tenedor retirar la molla, tot es fa a mà, pelar les tomates...i de tota la faena, pelar la pell ennegrida per l'acció de la brasa és lo més brut i lo més molest de la faena, però cal tenir amb conte netejar-se els dits mascarats als fenassos, i evitar el contacte amb l'aigua mentre es neteja el producte, per no arrastrar i treure l'autèntic sabor de brasa que caracteritza a este autèntic manjar de llauradors.

INGREDIENTS A ELEGIR ENTRE: albergínies, pebreres “roiges”, pebreres verdes, “cebollots”, cebes, alls, tomates, oli, sal.

INSTRUCCIONS PER A LA PREPARACIÓ DEL PLAT: Feta la torrà, cal extraure les capes exteriors de les verdures elegides (albergínies, pebreres “roiges” i verdes, "cebollots", cebes, tomates de penjar o tomates de la pera...) i les trossegem a tires, la cosa última que cal pelar son les tomates per que son més caldoses, i es pelen a part en un altre plat, si també hem torrat una cabeça d’alls traurem les dents d'all del cap rostit pressionant lleugerament l'all. Per tandes anem disposant tots els ingredients del mullador en un plat, per últim afegim la tomata que aporta la gràcia i la major part de suc per mullar al plat, i tot es barreja i fusiona i es xafa un poc amb la forquilla, tot seguit s’adoba en un xorre't d'oli d’oliva i dos pessics de sal i el mullador està llest per consumir-se, és menja sempre amb pa per sucar.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu avui dia quasi oblidades, pero històricament han segut molt importants, eren el regadiu i l'horta del terme de Torreblanca, les "terres de marxal" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió ancestralment és merit de valor de les famílies del poble de Torreblanca com a gran colectivitat prestadora de la força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí és tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins i veines dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, els motors van comportar el abandonamen paulatí i la decadència de les "terres de marxal", als anys vuitanta les "marxals" ermes eren majoritaries sobre les cultivades, acabant-se poc a poc els cultius històrics que al llarg de més de tres-cents anys de interacció ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres del'aiguamoll principalment les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven de sol a sol, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres, anguiles o pataques, moniatos o carabasses de torrar o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, i bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, però no tot esta perdut, ens queden alguns retalls de memòria i algunes marxals mal treballades en comparació ancestral, que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de les "marxals" i les carrerasses de les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a Jose M. Edo, Manolo Alcácer, Angeles Bel, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, ….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: