Translate

lunes, 14 de febrero de 2022

"MEMORIAS VISUALES DE TORREBLANCA Y TORRENOSTRA".

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

"MEMORIAS VISUALES DE TORREBLANCA Y TORRENOSTRA".













jueves, 6 de enero de 2022

EL CULTIU I EL CONSUM DE REGALÍSSIA A TORREBLANCA.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, EN LOS SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"EL ÚS, VICI I COSTUMS DE PLANTAR I CONSUMIR ELS BASTONS AGRE-DOLÇOS DE LES ARRELS DE REGALÍSSIA". 

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

EXPOSICIÓ: Este article està dedicat a la mítica regalíssia, esta és una planta medicinal que va ser molt apreciada i utilitzada en el folklore popular com un recurs remeier empíric extensament utilitzat i en auge des de l’època romana i anterior fins al segle XX, en l'actualitat del segle XXI, és una planta quasi desconeguda en Torreblanca, visualment está sense ús, i el cultiu domèstic que pot quedar, és residual o de brotacions esporádiques que no se recolecten, lo qual contrasta molt en altres temps al llarg de la història de Torreblanca i del país, en que había un afán i costum de tindre sempre en casa algúns bastons de regalíssia seca, fins que va arribar la seua decadéncia i abandó del seu cultiu i consum als anys 70 del segle XX. 

- Al llarg de segles esta planta va ser molt popular i apreçiada pel consum humà com a planta medicinal, es feien exportacións "a la menuda" en xicotetes partides que és venien a Barcelona i Castelló, pero el seu cultiu o plantació de normal no tenia un destí comercial, el afán de tindre regalísia era pel ús personal ampliable a l’àmbit particular, domèstic i familiar, fent un ús massiu de consum de pals de regalíssia els xiquets que la prenien xuplant amb convoi, i els seus consumidors principals eren els fumadors o exfumadors o els malalts pel tabaquisme o afectats de afeccions pulmonars, que mastegaven o portaven un pal de regalíssia tot el día a la boca per intentar fumar "menos" o llevar-se el vici del tabac, pues el sabor molt característic i peculiar del gust d’anisat i agredolç de la regalíssia, el contrast d'esta amb el tabac feia que el gust del tabac resultes molt desagrados, per eixa característica peculiar era utilitzada la regalíssia, majoritariament quan es volia deixar de fumar el remei sempre era mastegar la regalíssia. 

- La planta es cultivaba per obtindre les preuades arrels i convertirles en palos de fusta o bastons considerats medicinals, quasi tots els caps de familia tenien de comboi esta planta en alguna de les finques de l'estirpe grupal, normalmente era una xicoteta plantació de regalíssia de la qual se servia i s'abastía a tota la família, el que en tenia en repartia a familiars i veins, el motiu era que la planta no es pot tindre en qualsevol lloc pel motiu que es comporta com una planta invasora i costa mantenir-la controlada dins d’uns marges de cultiu, i si es deixava expandir no deixa-va créixer cap altra herba, per este motiu es plantava de normal en zones acotades exclusivament al creixement espontani d’esta planta arbustiva. 

- La regalíssia és una planta singular i molt interessant, el nom científic de la qual és "Glycyrrhiza glabra" és una planta herbàcia arbustiva perenne que arriba als 1,5 metres d'alçada, destaca pel color de les flors, blau i violeta. Sol trobar-se a llocs humits, a prop dels caixers o vores de séquies i dels rius, en Torreblanca, es plantava en la "marxaleria", que era on millor creixia, i en la resta del terme també al voltant de les cènies i les basses dels horts. 

- La sembra o plantació de la regalíssia es feia de cara a la primavera, per començar a recol·lectar arrels aptes era a partir dels 3 anys d’edat de la planta des del moment de la seua sembra, "antes" dels tres anys les arrels són molt primetes i no valen, la collita es fa principalment d'octubre a març (tardor-hivern). 

- Per recol·lectar la regalèssia s'escarba la terra als peus de la "maraña" de plantes per buscar les arrels grosses que més  interessen, i és cullen tallant amb compte l'arrel triada utilitza'n una navalla ben esmolada o tissores de podar, cal tenir en compte que la faena és tallar la fusta d'arrels procura'n no ocasionar molt de mal a l'arbust que continua vivint i prospera'n; les arrels (bastons) acabades de collir o poc després és llaven i se posen esteses per assecar-les de la humitat, i posteriorment es guarden seques en un garbone't per anar consumint-les la resta de l’any. L'ús de les arrels de regalèssia eren principalment per a mastegar-les i succionar la seu sustancia. Molta gent aficionada a este sabor, portava la branqueta de regalíssia a la boca tot el dia, era un vici i deien que era bo per a tot "tipo de malalties". 

- Com a planta medicinal la regalíssia era molt apreciada i de gran prestigi, es feia servir en maceracions, "baos" o infusions, per estos usos de cocció es feien unes làmines fines de la fusta de les arrels netes de terra, i tallades en la destraleta o les tisores de podar i extraïen láminetes finetes de fusta, que es ficaven a bullir amb aigua, estes infusions o coccions begudes les feien servir per al tractament pricipalment dels problemes i dolors estomacals (úlceres) i en tots els problemes relacionats amb l'aparell digestiu des de la boca al cul, les infeccions de boca o gola, les digestions lentes i pesades, l'estrenyiment, i per problemes respiratoris amb afeccions de la part superior de l'aparell respiratori, preien baos per calmar la tos i per alleujar les molèsties a la gola, inhalaven baos de bullir arrels de regalíssia, "eucalipto mascle", fulles de pi i romer.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

LA REGALÍSSIA I LA FARMACOLOGIA: La farmacologia ha demostrat en estudis, que les arrels de la regalíssia alberguen importants propietats medicinals, antiinflamatòries, antibacterianes i expectorants, el que vol dir que les propietats de les arrels de regalíssia són importans per la salud humanà. La regalíssia és una valuosíssima matèria prima de gran projecció futura, alberga encimes i diversos nutrients fonamentals per mantenir la salut, inclou una àmplia gamma de vitamines, minerals i fito-nutrients antioxidants. És una gran font de vitamines com la vitamina B1 (tiamina), vitamina B2 (riboflavina), vitamina B3 (niacina), vitamina B5 (àcid pantotènic), vitamina C i vitamina E (tocoferol). També és ric en minerals com fòsfor, ferro, magnesi, zinc, calci, colina, potassi, silici i seleni. Quant als fito-nutrients, la regalèssia també conté betacarotè, glicirricina, glabridina, isoliquiritigenina, timol, fenol, quercetina i àcid ferúlic, entre altres components.

PUNTS DE VENDA DE BASTONS DE REGALÍSSIA A TORREBLANCA: La “Tia Concha (carrer Sant Antoni), la “tia Amparo” (carrer Labrador), “La Ramona” (carrer Sitjar), la “tia Doloretes” (carrer Sant Jaume),… Eren les parades típiques de llepolies que hi havien a Torreblanca als anys 60, 70 i 80, de les quals vaig ser client, estes a més del lloc fijo tenien uns carretons que feien de paradeta i podien desplaçar-se amb la minitenda ambulant, fins a les portes dels cines, de les escoles i del ball, i en totes estes parades entre moltes altres coses en venda (papes, tramussos, caramels, xiclets, xufes remullades, castanyes, cacaus, monxetes,…) sempre tenien en lloc visible els pals frescos o remullats de regalíssia, i al costat els “acaragolats” caramels de tires negres de goma de regalíssia que eren de sabor afamat i de gran consum, igual que les populars pastilles de regalíssia per a la tos.

SINOPSI: La intenció d'aquest qui escriu aquests textos, és la d'aportar dades històriques fefaents per a posar de manifest les diverses etapes evolutives de l'aiguamoll anomenat el Prat dels termes municipals de Torreblanca i Cabanes, preservar el coneixement popular i la transmissió cultural i verbal, i tractar de millorar les perspectives d'enteniment i d'interpretació dels avatars evolutius naturals d'aquest mitjà lacustre del Prat, i explicar les transformacions antròpiques i històriques que han remodelat els paisatges i la naturalesa d'aquest important aiguamoll del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castelló), el qual va ser declarat l'any 1994 Parc Natural de la Comunitat Valenciana. Salutacions als lectors. Atentament. Juan E. Prades Bel. Any 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: 

Regalíssia recién collida.

Paradeta de la tía Amparo, ven guapa i jove en el seu delantal blanc, 
venen davant la sala vella,
imatge de la primera mitat dels anys 60.

Pastilles de regalíssia.

La "paraeta" de la Tía Concha dels "Cametes",
al carrer Sant Antoni, imatge de principis dels anys 70.




sábado, 1 de enero de 2022

"CEBOLLOTS".

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA. 

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"ELS "CEBOLLOTS", SÓN LES CEBES TENDRES DE LA CEBA DE GRILL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: El "cebollots" han segut molt populars i apreciats per la gent de les marxa'ls, els quals tenien molta afició a replantar les cebes grillades i consumir los "cebollots" resultans, i vanagloriaven les virtuts i el sabor d'esta ceba tendra de rebrotà. El cultiu de "cebollots", en Torreblanca sempre s’han plantat de normal per al consum propi de la família, se plantaven molt pocs per a la venta al públic. És consumien de convoy de manera ocasional i també de diari, era normal consumir un parell de "cebollots" o cebes tendres de les varitats baboses o dolçes, era molt típic, el vore sempre verdures crues damunt la taula (tomates, primentons, faves, sebes,...) per acompanyar les dos menjades del día fetes al llarg de la jornada de treball al camp (l'esmorzar i el dinar). 

- Els cebollots eren consumits com una ceba tendra més, i menjats de normal a mos redó o tallat longitudinalment, servit en un plat i adobat amb sal i oli, cal dir que els cebollots son algo més fibrosos que la ceba tendra dolça o babosa, i quant es feia foc es feien torrats sencers, directament damunt a la brasa que era la manera més popular i més apreciada de menjar de convoy esta especie de calçots valencians i eren i son un "manjar" poc explotat comercialment. 

- En el consum domèstic familiar de casa, és òn es consumien molt els cebollots, eren principalment per fer sofregits, i per fer la molt popular i apreciada "tortilla de cebollots" típica del patrimoni gastronomic local. En les torrades de carn i botifarres de les colles quant era el temps d'esta ceba de grill rebrotat era molt típic torrar de convoy alguns "cebollots" que consumien torrats, i tan sols pelats i tal qual, alçant i estirant el coll com un titot deixar baixar cap a dins del "pab" tot lo blanc i tou del cebollot, anar mossegant lo blanc i estirant de la part verda.

CULTIU: Els "cebollots" és una "ceba de grill", és una ceba normal que quan comença a grillar, es planta a l'hort familiar, s'enterra la ceba grillà sencera, tal qual està o lleva'n prèviament un poc en la mà la pell seca de fora de la ceba, però "cuidadito" deixa'n el grill respirar fora de la terra, es rega sovint i és calça quan toca, a partir de tres a quatre mesos des de que van ser plantats, es poden collir i consumir com la ceba tendra.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES):

LO TÍPIC...MENJAR VERDURES CRUES A MOS REDÓ: Era costum dels llauradors torreblanquins menjar de normal i diàriament verdures molt tendres crues per mesclar en l'esmorzar, i podien menjarne tots els dies, els vegetals tendres i crus mé preferits eren les faves tendres, els alls tendres, els cebolllots, les cebes tendres, els pèsols, les diverses varietats de tomates, les pebreres roiges,...., i sempre portaven de casa un grapat d'olives trencades o mortes, i un grapaet d'ameles, o de cacaus torrats per a menjar de postres. 

MESURES EMPÍRIQUES DE LA PARLA POPULAR, REFERÈNCIES DE QUANTITAT, LLOC TORREBLANCA: 

"GRAPAET" O "GRAPADET": (A un grapadet d'ameles en deien quatre "ameles", al citar el número "quatre" volien referir-se a que había o portava poques ameles, i no havia mólt a repartir o traure).

"ALMOSTA": (Una "almosta", a este poble, es el lo que cap o s'agarra en la clotxa o coveta de los dos mans juntes).

"GRAPAT": (Un "grapat" es el que s'agarra en una mà, o lo que cap en la coveta d'una mà).

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola "Ripolla", a José Manuel Edo, a Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Vicente “Mirallero”, Balaguer i Polo veíns de marxal, José Mundo "Vaquero", a Miguel Bellés "Pusa", Antonio "Segureta", Ramón Edo "Manrrò", Luis López Fabregat,.….

SINOPSI: La intenció d'aquest qui escriu aquests textos, és la d'aportar dades històriques fefaents per a posar de manifest les diverses etapes evolutives de l'aiguamoll anomenat el Prat dels termes municipals de Torreblanca i Cabanes, preservar el coneixement popular i la transmissió cultural i verbal, i tractar de millorar les perspectives d'enteniment i d'interpretació dels avatars evolutius naturals d'aquest mitjà lacustre del Prat, i explicar les transformacions antròpiques i històriques que han remodelat els paisatges i la naturalesa d'aquest important aiguamoll del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castelló), el qual va ser declarat l'any 1994 Parc Natural de la Comunitat Valenciana. Salutacions als lectors. Atentament. Juan E. Prades Bel. Any 2020. 

ARXIU: HUERTO FAMILIAR DE LLUIS LÓPEZ FABREGAT (ALIAS) "QUATRÍN".







domingo, 26 de diciembre de 2021

SUKADOR DE MULLÁ TÍPICA DE LES MARXALS. MULLADOR.

 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA (CASTELLÓN, ESPAÑA).

(Proyecto): LOS APROVECHAMIENTOS HISTÓRICOS DEL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES Y TORREBLANCA, SIGLOS XIX Y XX.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA.

"UNA MULLÀ TÍPICA EN FATO DE MARXAL, EL SUKADOR O MULLADOR DE VERDURES TORRADES AL BANCAL EN FOC DE LLENYA, I PELADES, XAFADES I ADOBADES EN OLI D'OLIVA I SAL".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Les històries escrites que m'acompanyen, m'ajuden a pensar, a imaginar, a viure, i a experimentar un munt de vides molt diferents de la meua". J.E.P.B.).

INTRODUCCIÓ: Fer una mullà o una sucà, a base de verdures torrades en foc de llenya era un dels plats rurals més tradicionals i populars preparat als quadrons de les “marxal's”. La mullà és una preparació molt típica dels llauradors, este plat mullaor el feien moltes voltes per dinar al migdia durant la llarga jornada de treball a les terres de “marxal”, temporalment estic parlant de la primera mitat del segle XX, en dien a este plat mullaeta, mullà, mullador, sucador de fato torrat i esgarrat a pésic's, régim, sucà, per a un servidor este mullador era i és el gran plat estrella que aglutine el verdader sentit cultural i gastronómic, i l'esencia dels treballs, l'esfors i la productivitat, units a les arrels dels llauradors de la "marxaleria" al llarg dels segles XIX i XX. 

- Esta varietat de mullà, és un plat senzill i deliciós, que s'elabora a base de les verdures de temporada existens en la marxal, cuinades a la brasa, que és la manera original de coure les verdures d’este tradicional plat molt senzill de fer, tan sols cal ficar les verdures a la part exterior del foc si esta molt viu, o damunt les brases sense flames. 

- Les verdures més consumides i bàsiques eren les albergínies, les pebreres, els “cebollots” i les tomates, que se podien consumir totes mesclades o individualment una sola varietat que també fa plat, per coure estes verdures feien sempre un foc de llenya, i posaven les peces a torrar d’amunt les brases, el temps pot necessitar ajustaments així que l'indicat és merament orientatiu, la cocció òptima depén de la mida de les verdures i que cada una vol un temps, per estar bones necessiten uns 15 o 20 minuts d'estar al foc i depén molt de lo fort o viu que estiga, les verdures es retiren per tandes tal com van quedant cuites, les evidencias a observar son la pell ennegrida i la textura blaneta i tendra que ens diuen visualment o indiquen quan estan fetes, després de retirar totes les diverses tandes de verdures del foc, important era depositarles damunt de la teula típica de cerámica cuita, que era el plat i l'estri popular del bon torrador, per poder manipular les verdures cuites i evitar que se embrutessin de la terra del bancal, deixaven atemperar la verdura cuita un rato, per poder treure la pell a totes les peçes, sense perill de cremarse els dits, faena que és fa a pessics i raspa'n en el ganivet i tenedor, treure les llavors i la pell a les pebreres, l'albergínia es pot pelar a mà o es pot obrir al llarg la peça de punta a punta i en un tenedor retirar la molla, tot es fa a mà, pelar les tomates...i de tota la faena, pelar la pell ennegrida per l'acció de la brasa és lo més brut i lo més molest de la faena, però cal tenir amb conte netejar-se els dits mascarats als fenassos, i evitar el contacte amb l'aigua mentre es neteja el producte, per no arrastrar i treure l'autèntic sabor de brasa que caracteritza a este autèntic manjar de llauradors.

INGREDIENTS PRINCIPALS PER A ELEGIR I MESCLAR: albergínies, pebreres “roiges”, pebreres verdes, “cebollots”, cebes, alls, tomates, oli, sal.

INSTRUCCIONS PER A LA PREPARACIÓ DEL PLAT: Feta la torrà, cal extraure les capes exteriors de les verdures elegides (albergínies, pebreres “roiges” i verdes, "cebollots", cebes, tomates de penjar o tomates de la pera...) i les trossegem a tires, la cosa última que cal pelar son les tomates per que son més caldoses, i es pelen a part en un altre plat, si també hem torrat una cabeça d’alls traurem les dents d'all del cap rostit pressionant lleugerament l'all. Per tandes anem disposant tots els ingredients del mullador en un plat, per últim afegim la tomata que aporta la gràcia i la major part de suc per mullar al plat, i tot es barreja i fusiona i es xafa un poc amb la forquilla, tot seguit s’adoba en un xorre't d'oli d’oliva i dos pessics de sal i el mullador està llest per consumir-se, és menja sempre amb pa per sucar.

ADDENDA: ADDICIONS I COMPLEMENTS SOBRE LES TEMÀTIQUES I MOTIUS REFERITS EN L'ARTICLE. (PER JUAN E. PRADES BEL):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu avui dia quasi oblidades, pero històricament han segut molt importants, eren el regadiu i l'horta del terme de Torreblanca, les "terres de marxal" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió ancestralment és merit de valor de les famílies del poble de Torreblanca com a gran colectivitat prestadora de la força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí és tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins i veines dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, els motors van comportar el abandonamen paulatí i la decadència de les "terres de marxal", als anys vuitanta les "marxals" ermes eren majoritaries sobre les cultivades, acabant-se poc a poc els cultius històrics que al llarg de més de tres-cents anys de interacció ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres del'aiguamoll principalment les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven de sol a sol, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres, anguiles o pataques, moniatos o carabasses de torrar o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, i bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, però no tot esta perdut, ens queden alguns retalls de memòria i algunes marxals mal treballades en comparació ancestral, que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de les "marxals" i les carrerasses de les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a Jose M. Edo, Manolo Alcácer, Angeles Bel Doménech, Mañes, Sente, Ulises, Vicent Bou "Puños", Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, ….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal denominado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, e intentar preservar vivo el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los diversos avatares evolutivos naturales acaecidos en este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARXIU: 


Galera de tomates. Tomatar.

"Terra de marxal".

Tomates i alls.


Alberginies negres.

Pebreres.

Llauradors de Torreblanca dinan al tros.

Esgarrat de pebrera roiga i verda en capellá torrat.


Francisco Martí Ferrando, informante.

domingo, 19 de diciembre de 2021

EL TATO.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): LUGARES Y TOPÓNIMOS DE LA GEOGRAFÍA DE MUNICIPIO DE TORREBLANCA, EN LA COMARCA PLANA ALTA, CASTELLÓN, COMUNIDAD VALENCIANA).

"LEYENDAS SOBRE EL ORIGEN DEL NOMBRE DE LA "CARRASSA DEL TATO", "CAMÍ DEL TATO" O "CARRERASSA DEL TATO"".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: El camino agropecuario del Tato o “carrassa del Tato” es un camino antiguo del término municipal de Torreblanca, y servía de enlace entre las grandes vías pecuarias de la "carrerassa de Mon Rossi" y la "carrerassa dels Mollons", este camino rural tiene sus orígenes y motivos fundacionales inicialmente en la expansión de la ganadería extensiva para permitir el acceso de los rebaños a los salobres, se trata pues de un histórico camino ganadero del término de Torreblanca, donde tenían un paso preferencial los animales y los rebaños de ganado que pastaban en extensión. 

- A mitad de los años 70 del siglo XX el antiguo camino de piedra y tierra fue asfaltado, siendo alcalde D. José Doménech Betoret. La "carrassa del Tato", es un camino recto bien diseñado de unos 3500 metros de longitud, y discurre entre el camino de las Marjales o "carrerassa dels Mollons" y finaliza en llegar a la raya de confluencia con el término municipal de Alcalá de Xivert, donde continua por este término como camino vecinal con el firme de tierra y un trazado serpenteante y sinuoso que finaliza al "mas del Rull", junto al cauce del río Cuevas-San Miguel o río Segarra.

LA LEYENDA SOBRE EL ORIGEN DEL TOPÓNIMO "EL TATO" ASIGNADO COMO DENOMINACIÓN DE ESTE CAMINO RURAL DEL TÉRMINO MUNICIPAL DE TORREBLANCA: El hecho o la causa que motivaron la denominación para este camino rural con el nombre de “El Tato” no la se con exactitud o certeza porque no conozco ningún documento escrito que nos lo aclare, pero sí que existen varias leyendas populares que hacen alusión y referencia a apodos de personas (vecinos, familia dels Tatos), posiblemente algún Tato fue alcalde y abrió este camino o acondiciono su firme, otros personajes de la leyendas del camino eran un bandolero y un torero, es lo que me contaban los mayores hace cincuenta años sobre este topónimo que venia de antiguo, de las leyendas que me contaron uno de los relatos era muy épico y me gusto mucho, el cuál a continuación transcribo, el motivo era el poco tráfico de uso de paso por este camino porque era muy malo y por el se decía jocosamente que no pasaba ni el Tato (No pot passar ni el Tato), tomando como referencia humana para el refrán el nombre artístico de Antonio Sánchez García (1831-1895), que fue un famoso torero sevillano y gran leyenda de la tauromaquia, el Tato era un personaje mediático y muy famoso, querido, conocido y eternamente nombrado, en su época no se perdía ni un evento donde estuviese, ya fuese social o taurino, era un hombre de estar en la calle y con la gente y tal fue su éxito en las plazas de toros de España que figuraba en casi todos los importantes carteles taurinos de España. Ni siquiera faltaba a los eventos después de que, a causa de una cogida grave, le amputasen una pierna por debajo de la rodilla, que pudo reponer dicha pérdida con una réplica de madera que le facilito y regaló un inventor ortopédico de Puertollano llamado Juan Antonio que de oficio era carretero. De ahí que, visto que el Tato estaba en todas partes se crearon dichos, si en algún sitio no hay nadie o hay poca gente, o ante la escasez de afluencia a un evento, cita o espectáculo, se decía y se dice “No ha venido ni el Tato”. Este eterno y afable personaje a sido fuente de inspiración para muchos otros refranes populares españoles “No lo conoce ni el tato”, “No lo mata ni el Tato”, "No lo coge ni el Tato", “No lo ha visto ni el Tato”….

Informació facilitada per l'amic Paco Carda: "En eixa "carrassa" entre la carretera Vella de la Mar i la "carrassa Mon Rossi", tenen una finca els Tatos (Carolinos) cosa que no sé si tindrà relació el nom de la "carrassa del Tato en esta familia".

BIOGRAFIA DEL TATO por José Luis Ramón Carrión.

- El torero Antonio Sánchez García "El Tato" (1831-1895). Nació en Sevilla el 6 de febrero de 1831, en el barrio de San Bernardo, y creció como aprendiz de torero en el matadero sevillano, participó luego en numerosas capeas, en las que pronto adquirió nombre y prestigio.

- Cuenta José María de Cossío que durante los años 1849 y 1850 participó como novillero en una cuadrilla de pegadores portugueses. A partir de 1851, figuró como puntillero (es decir, aún no llegaba ni a banderillero) en la de Juan Lucas Blanco.

- En 1852 se contrató como banderillero en la cuadrilla de Francisco Arjona Herrera Cúchares. El 31 de octubre de ese año, su maestro le cedió en Madrid el toro Estornino, de José Picavea. Velázquez y Sánchez, autorizado biógrafo de Tato, da ésta como la corrida de la alternativa del sevillano; sin embargo, Cossío, apoyándose en Peña y Goñi, primero, y luego en Ramírez Bernal, da por hecho que en ese festejo Antonio Sánchez intervino como sobresaliente sin alternativa. Es interesante resumir la reseña que de esta corrida hace López Izquierdo, porque da una idea muy cabal sobre cómo se desarrollaban entonces algunas corridas de toros. En ese festejo, Cúchares se anunció con cuatro toros a plaza entera (el cuarto, como se sabe, se lo cedió a Tato); mientras que, a plaza partida, intervinieron Manuel Trigo y Manuel Arjona. Es decir, la categoría de Cúchares le permitía torear cuatro toros y hacerlo con el ruedo completo, mientras que sus dos compañeros torearon al unísono con la plaza dividida en dos mitades.

- El doctorado llegó al año siguiente: herido Julián Casas Salamanquino en Madrid el 24 de octubre de 1853, Tato le sustituyó el día 30, festejo en el que tomó formalmente la alternativa, oficiando Cúchares como padrino de la ceremonia. Dejó buena impresión, siendo contratado para el año siguiente. Dice Cossío: “Afirma el Tato su prestigio en las temporadas siguientes. Hasta su forzosa retirada tan sólo deja de torear en la plaza de Madrid las temporadas de 1855, 1857, 1862 y 1867; es decir, cuatro años en dieciséis de matador. En 1855 aún no había logrado el Tato la maestría con la espada que había de ser el mejor recuerdo de su paso por el mundo taurino. En los quites, el galleo y jugueteos con el capote consistía el mejor resorte de su buen éxito”.

- Tuvo muchos triunfos y varias cornadas en los años siguientes, en los que mantuvo en una buena posición en la Fiesta. Cuenta Cossío una anécdota muy famosa en el mundo del toro: “El día 5 de enero de 1861 tiene lugar su unión con Salud Arjona y Reyes, hija de su antiguo maestro Cúchares, quien consiente gustoso en la boda [...], aunque no sin prevenir cautamente a su hija, diciéndola: «Hija, no creas que todos los toreros son como tu padre, que os dice vuelvo y vuelve; que casi todos suelen volver en carta o por alambre. [...] Esa temporada fue la más brillante de cuantas hasta entonces había concluido”.

- A partir de 1863 surgió una gran rivalidad con Antonio Carmona Gordito, que tuvo su continuidad en una declarada enemistad fuera de los ruedos. Como siempre, los partidarios de uno y otros hicieron sus respectivas campañas. En Madrid, la afición se puso claramente de parte de Tato, lo que no sucedió por igual en el resto de las plazas de España, en especial en la de Cádiz, totalmente favorable al Gordito. En los ruedos la rivalidad finalizó el 7 de junio de 1869. Anunciado el Tato en Madrid con Rafael Molina Sánchez Lagartijo y Salvador Sánchez Povedano Frascuelo, el cuarto toro, Peregrino de nombre y de la ganadería colmenareña de Vicente Martínez, le infirió una cornada de cuatro centímetros de longitud por tres de profundidad en el tercio medio superior de la pierna derecha. Aunque fue intervenido por los más afamados cirujanos madrileños, la herida se infectó y se declaró la gangrena. El lunes 14 de junio se le amputó la pierna. Tato aguantó con entereza las curas y la intervención y, cuentan los textos, que una vez que le cortaron la pierna por debajo de la rodilla, dijo resignado “¡Adiós Madrid!”, frase que se hizo célebre. Tras el implante de una pierna ortopédica, intentó regresar a los ruedos, pero sus fallidos intentos, el 14 de agosto de 1871 en Badajoz y el 4 de septiembre de ese mismo año en Valencia, le hicieron desistir de seguir intentándolo. Poco después fue nombrado repartidor de carne del Matadero de Sevilla. “El declinar de su vida debió ser melancólico —señala Cossío—; pero la fortuna, reunida con los toros y aumentada con su buena administración, debió endulzar sus nostalgias”. Y concluye Cossío: “Visto con perspectiva histórica no puede decirse que fue una primera figura del toreo, pero ocupó dignamente el puesto de ellas en momentos de crisis de la fiesta e intensificó el brillo de su fama con las dobles luces del valor y de la desgracia”. La pierna del Tato se hizo famosa por estar expuesta al público, según Sánchez de Neira, “en una ampolla o vasija de cristal, con los espíritus necesarios para su conservación”, en una farmacia de la calle Fuencarral de Madrid. La botica y la pierna (“la reliquia”, como la denomina con humor este autor) desaparecieron a consecuencia de un voraz incendio.

- Antonio Sánchez García "El Tato" falleció el 7 de febrero de 1895.

BIBLIOGRAFIA: J. Sánchez de Neira, El Toreo. Gran diccionario tauromáquico, Madrid, Imprenta de Miguel Guijarro, 1879 (reed. Madrid, Turner, 1988, págs. 193-197); P.P.T. (seud. de A. Ramírez Bernal), Memorias del tiempo viejo, Madrid, Biblioteca Sol y Sombra, 1900 (ed. Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1996, págs. 41-48); J. M. Cossío, Los toros. Tratado técnico e histórico, vol. III, Madrid, Espasa Calpe, 1943, págs. 865-871; Don Ventura (seud. de V. Bagués), Historia de los matadores de toros, Barcelona, Imprenta Castells-Bonet, 1943 (ed. Barcelona, De Gassó Hnos., 1970); L. del Campo Jesús, Tato y Currito, hijos de Cúchares, en Pamplona, Pamplona, Diputación Foral de Navarra, Dirección de Turismo, Bibliotecas y Cultura Popular, 1980; W. Lyon, La pierna del Tato (Historias de toros), pról. de J. Vidal, Madrid, El País, 1987; F. López Izquierdo, Plazas de toros de la Puerta de Alcalá (1739-1874), Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1988; F. Claramunt, Historia ilustrada de la Tauromaquia, Madrid, Espasa Calpe, 1989; D. Tapia, Historia del toreo, vol. I, Madrid, Alianza Editorial, 1992; N. Luján, Historia del toreo, Barcelona, Destino, 1993 (3.ª ed.). 

Agradecimientos: A José Luis Ramón Carrión, a Antonio Sánchez, a Paco Carda, ....

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARCHIVO: EL TATO.

EL TATO.


EL TATO.




jueves, 16 de diciembre de 2021

TAPONS.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"ELS TAPONS D’AIGUA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Tapons de "marxal" o tapons d'aigua, és com diuen els torreblanquins a les rates d’aigua que son molt diferentes a les rates de camp. Es tracta pues d’un peculiar rosegador vegetarià, de nom científic "Arvicola sapidus" que habita al humedal del Prat de Torreblanca, la seua alimentació esta basada en una gamma d’aliments basats en tiges, brots i fulles d'algunes plantes que creixen als "caixers" de les "marxals", de trobar poca quantitat d'aliment estos animalets poden arribar a produir alguns mals als cultius vegetals dels llauradors. Una de les solucions per a eliminar les platges de tapons era la caça cinegètica amb trampes, taulilles i sepets, i els tapons caçats, pelats i arreglats anaven a parar al plat, menjar rates d’aigua pot paréixer ser, un símbol significatiu de misèria, i és cert que en la primera meitat del segle XX, la majoria de la gent del poble eren pobres en recursos alimentàris, se menjaba lo poc que se podia i passaven necessitats, este fet vist seixanta anys després ens pot sorprendre molt, i podria aparentar que el consum d’estos animalets silvestres podria ser a causa dels temps de la fam provocat com a consecuencia de la convulció social de la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, els maquis i la Segona Guerra Mundial, però la realitat és que la majoria de la gent del poble no tenien cap problema en menjar tapons de les marjals, en realitat a una majoria de la població els feia goig, i els antics consumidors de tapons expliquen que eren molt fins i tenien la carn suau i tenia millor gust que la carn de conill, i era molt habitual portar tres o quatre "tapons" i preparar-los i cuinar-los per a esmorzar amb la colla d’amics era una afició molt comúna i molt arrelada entre les classes populars de treballadors de les marxa'ls i de les menjades de les colles de jóvens. Al ser un genero apreciat, fer este tipus de regal entrava dins de les possibilitats socials de relació familiar o de amistat, i regalar tapons a les persones aficionades a estos menjars no era un acte ofensiu, ni raro, ni s’entenia com a despectiu o brutal, més bé era al revés com un arraigo de les costums socials, i s’agraïa el detall, això si, antes de caçar-los el regalador agraït per algun favor, preguntava a la família d'agrair si els agradaven els tapons, si era afirmatiu caçaven els tapons i els regalaven ben presentats pelats i limpios i nets i arreglats, tan sols calia fregir-los amb alls, seba, tomata o mullá.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu que porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió pertany a les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, als anys vuitanta les "marxals" ermes eren molt majoritaries sobre les cultivades, acabant un cultiu històric que al llarg de més de tres-cents anys de cultiu ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem faves tendres, anguiles o pataques i carabasses de torrar amb les remulles de les pereres i els mangraners o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando, Antonio Segura, Salvador, Sente, José M. Edo Edo, Don José Persiva, José Mª Sastrot, ….

LA TABERNA DE TOMASA: Tomasa cocinaba tapons a los clientes si estos se los traían pelados y troceados. La taberna de Tomasa estaba en la calle de San Antonio, en la casa de en medio entre la Carnicería de La Rita y la Tienda de Abel. Posteriormente la taberna fue obrada y reconvertida en la popular ferretería de Fory.

LA TABERNA DE CANDEAL:  La taberna de Candeal estaba en la calle de San Cristóbal, era colindante con la pescadería de Pau.

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES: