Translate

domingo, 19 de diciembre de 2021

EL TATO.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): LUGARES Y TOPÓNIMOS DE LA GEOGRAFÍA DE MUNICIPIO DE TORREBLANCA, EN LA COMARCA PLANA ALTA, CASTELLÓN, COMUNIDAD VALENCIANA).

"LEYENDAS SOBRE EL ORIGEN DEL NOMBRE DE LA "CARRASSA DEL TATO", "CAMÍ DEL TATO" O "CARRERASSA DEL TATO"".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: El camino agropecuario del Tato o “carrassa del Tato” es un camino antiguo del término municipal de Torreblanca, y servía de enlace entre las grandes vías pecuarias de la "carrerassa de Mon Rossi" y la "carrerassa dels Mollons", este camino rural tiene sus orígenes y motivos fundacionales inicialmente en la expansión de la ganadería extensiva para permitir el acceso de los rebaños a los salobres, se trata pues de un histórico camino ganadero del término de Torreblanca, donde tenían un paso preferencial los animales y los rebaños de ganado que pastaban en extensión. 

- A mitad de los años 70 del siglo XX el antiguo camino de piedra y tierra fue asfaltado, siendo alcalde D. José Doménech Betoret. La "carrassa del Tato", es un camino recto bien diseñado de unos 3500 metros de longitud, y discurre entre el camino de las Marjales o "carrerassa dels Mollons" y finaliza en llegar a la raya de confluencia con el término municipal de Alcalá de Xivert, donde continua por este término como camino vecinal con el firme de tierra y un trazado serpenteante y sinuoso que finaliza al "mas del Rull", junto al cauce del río Cuevas-San Miguel o río Segarra.

LA LEYENDA SOBRE EL ORIGEN DEL TOPÓNIMO "EL TATO" ASIGNADO COMO DENOMINACIÓN DE ESTE CAMINO RURAL DEL TÉRMINO MUNICIPAL DE TORREBLANCA: El hecho o la causa que motivaron la denominación para este camino rural con el nombre de “El Tato” no la se con exactitud o certeza porque no conozco ningún documento escrito que nos lo aclare, pero sí que existen varias leyendas populares que hacen alusión y referencia a apodos de personas (vecinos, familia dels Tatos), posiblemente algún Tato fue alcalde y abrió este camino o acondiciono su firme, otros personajes de la leyendas del camino eran un bandolero y un torero, es lo que me contaban los mayores hace cincuenta años sobre este topónimo que venia de antiguo, de las leyendas que me contaron uno de los relatos era muy épico y me gusto mucho, el cuál a continuación transcribo, el motivo era el poco tráfico de uso de paso por este camino porque era muy malo y por el se decía jocosamente que no pasaba ni el Tato (No pot passar ni el Tato), tomando como referencia humana para el refrán el nombre artístico de Antonio Sánchez García (1831-1895), que fue un famoso torero sevillano y gran leyenda de la tauromaquia, el Tato era un personaje mediático y muy famoso, querido, conocido y eternamente nombrado, en su época no se perdía ni un evento donde estuviese, ya fuese social o taurino, era un hombre de estar en la calle y con la gente y tal fue su éxito en las plazas de toros de España que figuraba en casi todos los importantes carteles taurinos de España. Ni siquiera faltaba a los eventos después de que, a causa de una cogida grave, le amputasen una pierna por debajo de la rodilla, que pudo reponer dicha pérdida con una réplica de madera que le facilito y regaló un inventor ortopédico de Puertollano llamado Juan Antonio que de oficio era carretero. De ahí que, visto que el Tato estaba en todas partes se crearon dichos, si en algún sitio no hay nadie o hay poca gente, o ante la escasez de afluencia a un evento, cita o espectáculo, se decía y se dice “No ha venido ni el Tato”. Este eterno y afable personaje a sido fuente de inspiración para muchos otros refranes populares españoles “No lo conoce ni el tato”, “No lo mata ni el Tato”, "No lo coge ni el Tato", “No lo ha visto ni el Tato”….

Informació facilitada per l'amic Paco Carda: "En eixa "carrassa" entre la carretera Vella de la Mar i la "carrassa Mon Rossi", tenen una finca els Tatos (Carolinos) cosa que no sé si tindrà relació el nom de la "carrassa del Tato en esta familia".

BIOGRAFIA DEL TATO por José Luis Ramón Carrión.

- El torero Antonio Sánchez García "El Tato" (1831-1895). Nació en Sevilla el 6 de febrero de 1831, en el barrio de San Bernardo, y creció como aprendiz de torero en el matadero sevillano, participó luego en numerosas capeas, en las que pronto adquirió nombre y prestigio.

- Cuenta José María de Cossío que durante los años 1849 y 1850 participó como novillero en una cuadrilla de pegadores portugueses. A partir de 1851, figuró como puntillero (es decir, aún no llegaba ni a banderillero) en la de Juan Lucas Blanco.

- En 1852 se contrató como banderillero en la cuadrilla de Francisco Arjona Herrera Cúchares. El 31 de octubre de ese año, su maestro le cedió en Madrid el toro Estornino, de José Picavea. Velázquez y Sánchez, autorizado biógrafo de Tato, da ésta como la corrida de la alternativa del sevillano; sin embargo, Cossío, apoyándose en Peña y Goñi, primero, y luego en Ramírez Bernal, da por hecho que en ese festejo Antonio Sánchez intervino como sobresaliente sin alternativa. Es interesante resumir la reseña que de esta corrida hace López Izquierdo, porque da una idea muy cabal sobre cómo se desarrollaban entonces algunas corridas de toros. En ese festejo, Cúchares se anunció con cuatro toros a plaza entera (el cuarto, como se sabe, se lo cedió a Tato); mientras que, a plaza partida, intervinieron Manuel Trigo y Manuel Arjona. Es decir, la categoría de Cúchares le permitía torear cuatro toros y hacerlo con el ruedo completo, mientras que sus dos compañeros torearon al unísono con la plaza dividida en dos mitades.

- El doctorado llegó al año siguiente: herido Julián Casas Salamanquino en Madrid el 24 de octubre de 1853, Tato le sustituyó el día 30, festejo en el que tomó formalmente la alternativa, oficiando Cúchares como padrino de la ceremonia. Dejó buena impresión, siendo contratado para el año siguiente. Dice Cossío: “Afirma el Tato su prestigio en las temporadas siguientes. Hasta su forzosa retirada tan sólo deja de torear en la plaza de Madrid las temporadas de 1855, 1857, 1862 y 1867; es decir, cuatro años en dieciséis de matador. En 1855 aún no había logrado el Tato la maestría con la espada que había de ser el mejor recuerdo de su paso por el mundo taurino. En los quites, el galleo y jugueteos con el capote consistía el mejor resorte de su buen éxito”.

- Tuvo muchos triunfos y varias cornadas en los años siguientes, en los que mantuvo en una buena posición en la Fiesta. Cuenta Cossío una anécdota muy famosa en el mundo del toro: “El día 5 de enero de 1861 tiene lugar su unión con Salud Arjona y Reyes, hija de su antiguo maestro Cúchares, quien consiente gustoso en la boda [...], aunque no sin prevenir cautamente a su hija, diciéndola: «Hija, no creas que todos los toreros son como tu padre, que os dice vuelvo y vuelve; que casi todos suelen volver en carta o por alambre. [...] Esa temporada fue la más brillante de cuantas hasta entonces había concluido”.

- A partir de 1863 surgió una gran rivalidad con Antonio Carmona Gordito, que tuvo su continuidad en una declarada enemistad fuera de los ruedos. Como siempre, los partidarios de uno y otros hicieron sus respectivas campañas. En Madrid, la afición se puso claramente de parte de Tato, lo que no sucedió por igual en el resto de las plazas de España, en especial en la de Cádiz, totalmente favorable al Gordito. En los ruedos la rivalidad finalizó el 7 de junio de 1869. Anunciado el Tato en Madrid con Rafael Molina Sánchez Lagartijo y Salvador Sánchez Povedano Frascuelo, el cuarto toro, Peregrino de nombre y de la ganadería colmenareña de Vicente Martínez, le infirió una cornada de cuatro centímetros de longitud por tres de profundidad en el tercio medio superior de la pierna derecha. Aunque fue intervenido por los más afamados cirujanos madrileños, la herida se infectó y se declaró la gangrena. El lunes 14 de junio se le amputó la pierna. Tato aguantó con entereza las curas y la intervención y, cuentan los textos, que una vez que le cortaron la pierna por debajo de la rodilla, dijo resignado “¡Adiós Madrid!”, frase que se hizo célebre. Tras el implante de una pierna ortopédica, intentó regresar a los ruedos, pero sus fallidos intentos, el 14 de agosto de 1871 en Badajoz y el 4 de septiembre de ese mismo año en Valencia, le hicieron desistir de seguir intentándolo. Poco después fue nombrado repartidor de carne del Matadero de Sevilla. “El declinar de su vida debió ser melancólico —señala Cossío—; pero la fortuna, reunida con los toros y aumentada con su buena administración, debió endulzar sus nostalgias”. Y concluye Cossío: “Visto con perspectiva histórica no puede decirse que fue una primera figura del toreo, pero ocupó dignamente el puesto de ellas en momentos de crisis de la fiesta e intensificó el brillo de su fama con las dobles luces del valor y de la desgracia”. La pierna del Tato se hizo famosa por estar expuesta al público, según Sánchez de Neira, “en una ampolla o vasija de cristal, con los espíritus necesarios para su conservación”, en una farmacia de la calle Fuencarral de Madrid. La botica y la pierna (“la reliquia”, como la denomina con humor este autor) desaparecieron a consecuencia de un voraz incendio.

- Antonio Sánchez García "El Tato" falleció el 7 de febrero de 1895.

BIBLIOGRAFIA: J. Sánchez de Neira, El Toreo. Gran diccionario tauromáquico, Madrid, Imprenta de Miguel Guijarro, 1879 (reed. Madrid, Turner, 1988, págs. 193-197); P.P.T. (seud. de A. Ramírez Bernal), Memorias del tiempo viejo, Madrid, Biblioteca Sol y Sombra, 1900 (ed. Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1996, págs. 41-48); J. M. Cossío, Los toros. Tratado técnico e histórico, vol. III, Madrid, Espasa Calpe, 1943, págs. 865-871; Don Ventura (seud. de V. Bagués), Historia de los matadores de toros, Barcelona, Imprenta Castells-Bonet, 1943 (ed. Barcelona, De Gassó Hnos., 1970); L. del Campo Jesús, Tato y Currito, hijos de Cúchares, en Pamplona, Pamplona, Diputación Foral de Navarra, Dirección de Turismo, Bibliotecas y Cultura Popular, 1980; W. Lyon, La pierna del Tato (Historias de toros), pról. de J. Vidal, Madrid, El País, 1987; F. López Izquierdo, Plazas de toros de la Puerta de Alcalá (1739-1874), Madrid, Unión de Bibliófilos Taurinos, 1988; F. Claramunt, Historia ilustrada de la Tauromaquia, Madrid, Espasa Calpe, 1989; D. Tapia, Historia del toreo, vol. I, Madrid, Alianza Editorial, 1992; N. Luján, Historia del toreo, Barcelona, Destino, 1993 (3.ª ed.). 

Agradecimientos: A José Luis Ramón Carrión, a Antonio Sánchez, a Paco Carda, ....

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

ARCHIVO: EL TATO.

EL TATO.


EL TATO.




jueves, 16 de diciembre de 2021

TAPONS.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULAR DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"ELS TAPONS D’AIGUA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Tapons de "marxal" o tapons d'aigua, és com diuen els torreblanquins a les rates d’aigua que son molt diferentes a les rates de camp. Es tracta pues d’un peculiar rosegador vegetarià, de nom científic "Arvicola sapidus" que habita al humedal del Prat de Torreblanca, la seua alimentació esta basada en una gamma d’aliments basats en tiges, brots i fulles d'algunes plantes que creixen als "caixers" de les "marxals", de trobar poca quantitat d'aliment estos animalets poden arribar a produir alguns mals als cultius vegetals dels llauradors. Una de les solucions per a eliminar les platges de tapons era la caça cinegètica amb trampes, taulilles i sepets, i els tapons caçats, pelats i arreglats anaven a parar al plat, menjar rates d’aigua pot paréixer ser, un símbol significatiu de misèria, i és cert que en la primera meitat del segle XX, la majoria de la gent del poble eren pobres en recursos alimentàris, se menjaba lo poc que se podia i passaven necessitats, este fet vist seixanta anys després ens pot sorprendre molt, i podria aparentar que el consum d’estos animalets silvestres podria ser a causa dels temps de la fam provocat com a consecuencia de la convulció social de la Segona República, la Guerra Civil, la postguerra, els maquis i la Segona Guerra Mundial, però la realitat és que la majoria de la gent del poble no tenien cap problema en menjar tapons de les marjals, en realitat a una majoria de la població els feia goig, i els antics consumidors de tapons expliquen que eren molt fins i tenien la carn suau i tenia millor gust que la carn de conill, i era molt habitual portar tres o quatre "tapons" i preparar-los i cuinar-los per a esmorzar amb la colla d’amics era una afició molt comúna i molt arrelada entre les classes populars de treballadors de les marxa'ls i de les menjades de les colles de jóvens. Al ser un genero apreciat, fer este tipus de regal entrava dins de les possibilitats socials de relació familiar o de amistat, i regalar tapons a les persones aficionades a estos menjars no era un acte ofensiu, ni raro, ni s’entenia com a despectiu o brutal, més bé era al revés com un arraigo de les costums socials, i s’agraïa el detall, això si, antes de caçar-los el regalador agraït per algun favor, preguntava a la família d'agrair si els agradaven els tapons, si era afirmatiu caçaven els tapons i els regalaven ben presentats pelats i limpios i nets i arreglats, tan sols calia fregir-los amb alls, seba, tomata o mullá.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

TEMÀTICAS… SOBRE LA RELACIÓ ENTRE EL HUMEDAL DEL PRAT I EL FOLKLORE POPULAR: La marjaleria o "marxaleria" de Torreblanca-Torrenostra són unes terres de cultiu que porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i per extensió pertany a les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang. La referencia toponímica de la "marxalería", en sí tracta d'un territori amerat d’aigua que des d'antic varen saber els veins dominar laboralment i econòmicament les terres, i durant dècades la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament hasta la aparició dels motors d'aigua de regadiu i la seua implantació i extensió del regadiu per tot el terme de Torreblanca, als anys vuitanta les "marxals" ermes eren molt majoritaries sobre les cultivades, acabant un cultiu històric que al llarg de més de tres-cents anys de cultiu ha permés l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular de relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, els arroçals i les marxa'ls que eren les terres de regadiu de la época, on la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "bova", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem faves tendres, anguiles o pataques i carabasses de torrar amb les remulles de les pereres i els mangraners o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori al que faig referencia es la part del humedal pantanos que inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cènies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat de Torreblanca un espai que va ser declarat Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, al ser el principal aiguamoll de la província de Castelló i un dels menys alterats de la Comunitat Valenciana, ja que es manté la seua evolució vegetativa en un estat natural. Això el converteix en un dels grans valors del patrimoni natural valencià. Este espai natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, està inclòs en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional des de l'any 1971, la qual cosa ja acredita el seu alt valor ecològic per a la província de Castelló.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando, Antonio Segura, Salvador, Sente, José M. Edo Edo, Don José Persiva, José Mª Sastrot, ….

LA TABERNA DE TOMASA: Tomasa cocinaba tapons a los clientes si estos se los traían pelados y troceados. La taberna de Tomasa estaba en la calle de San Antonio, en la casa de en medio entre la Carnicería de La Rita y la Tienda de Abel. Posteriormente la taberna fue obrada y reconvertida en la popular ferretería de Fory.

LA TABERNA DE CANDEAL:  La taberna de Candeal estaba en la calle de San Cristóbal, era colindante con la pescadería de Pau.

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:



lunes, 13 de diciembre de 2021

LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARJALS EN ELS TEMPS DE LA FAM.

 GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

(Proyecto): ELS CUINATS RURALS I EL FOLKLORE POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS AMB ELS TREBALLS AGRICOLES A LES "MARXALS", I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE CABANES-TORREBLANCA.

"PATAQUES BULLIDES O TORRADES EN PELL, LA CUINA RÁPIDA DELS LLAURADORS DE LES MARXALS ALS TEMPS DE LA FAM".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓ: Les pataques com diuen els torreblanquins al tubercúl Solanum tuberosum, es un dels productes agrícoles de més referència i presencia als plats històrics de la gastronomia rural de Torreblanca. El temps al que pertany el motiu i referencies d'este article es la dura època de la guerra civil i la postguerra, quan apenes hi havia aliments, especialment faltos de productes transformats, es va tindre que tornar una altra vegada a establir l'ús de les cartilles de racionament per a adquirir productes de primera necessitat, este sistema de racionament de la postguerra va durar des del 14 de maig de 1939 fins a l'1 de juny de 1952. En este ambient de veritable necessitat alimentària, la població se les va enginyar per a poder sobreviure amb els horts familiars i els corrals habilitats a les cases i als "patis" per tenir gallines, conills, porc i la cavalleria, i sobrevivien guisant receptes senzilles però suficienment nutritives per a subsistir. Al poble de Torreblanca escassejaven els aliments, tal com ocurria a tot el país que havia necessitat de certes coses, però els veins no passaven gana o fam extrema, per ser un poble de naturalessa agropecuaria, a ón uns o altres de la familia sempre tenien a mà pataques, moniatos, cebes, tomates, carabasses, cols, bledes, alls, caragols, conills, gallines….Menjaven el que podien, pero no el que volien, el que deia el meu sogre Francisco Martí Ferrando amb relació en estes èpoques, també explicava (...ser pobre no era una desgràcia, però ser massa pobre si…), (...un dels productes massivament desitjat's i venerat eren les pataques, no tindre pataques era ventura de fam...). En este article tracte de recollir i parlar de les menjades de pataca que cuinaven allí mateix en la "marxal", en este cas son les pataques cuinades amb pell amb dos maneres a elegir torrades o bullides.

INGREDIENTS: pataques, oli, sal. 

INSTRUCCIONS DE PREPARACIÓ:

PATAQUES BULLIDES AL FOC DE LLENYA: Llavar les pataques amb aigua, era costum rentar i coure les patates amb la pell perquè ajuda a preservar el sabor de la patata, una vegada netes de la pols i la terra, les ficaven les pataques dins d'una olla i les cobrien d'aigua, li agregaven dos polsets de sal, i encenien el foc, les pataques des que les fiques al foc, tardaran en coures mes o menos una mitja hora, después calia pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal. En casa ocasionalment era costum afegir-li a la pataca uns trossets d'abadejo esgarraet, i quant es podia allioli.

PATAQUES TORRADES A DINS DE LES CENDRES DE LA BRASA DEL FOC DE LLENYA: Rentar les pataques per eliminar les restes de pols i terra. Enterrar les pataques a dins de les brases mes mortines, ja que fer un llit de cendres i brases a la vora exterior del foc i cobrir les pataques de cendra calenta, cal tenir en conter que la forma de graduar la calor depén molt de la quantitat de brases que tingui la cendra calenta, quan més brases més calor aportaran, i cal no passar-se'n, tranquil·lament ja que deixar les pataques quasi una hora dins de les cendres, depenent de la mida de les pataques de tres quarts a una hora, estan cuites quan estan blanes. En eixe moment retirarem les pataques apartant-les en el palo d'atiar el foc, amb conter de no cremar-se, després de deixar-les refredar uns minuts caldrà espolsar la cendra amb un matoll, per a poder pelar-les, i tallar-les a daus i ratxar per damunt un xorret d’oli i afegir un pessic de sal.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme propera al mar, de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de "terres de marxal" del terme són abundoses d'aigua en el subsol per haver un nivell freátic alt que aporta el gran acuifer del Maestrat, i les plantes d'arrel fonda allí plantades, quasi no tenen necessitat de regar-se.

CARTILLA DE RACIONAMENT: La cartilla de racionament és un document i una ferramenta estatal que permet accedir a productes escassos, usualment menjar o bens de primera necessitat, en un context de racionament o distribució oficial. A través del control d'esta cartilla, les persones o unitats familiars d'un territori tenen accés a productes, els quals són marcats o sellats per evitar la seua acumulació i poder repartir-los entre la població. No tot's ciudadans tenen els mateixos drets, usualment estos venen legislats pel mateix organisme que emet les cartilles, que es el govern de turno. Les cartilles es van generalitzar a Europa després de conflictes bèl·lics durant el segle XX, com ara la guerra civil espanyola o la segona guerra mundial. Després de la fi dels enfrontaments armats, a causa de la destrucció provocada els països afectats tarden en recuperar la normalitat de la seues produccións i per tant la distribució de productes és deficient. Igualment, quan un bàndol en guerra no pot abastir-se, pot implementar la cartilla com a mesura excepcional. En determinats entorns sense prosperitat econòmica les cartilles de racionament s'han usat encara que no hi hagi hagut una guerra o desastre natural. 

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola Cortés, a José M. Edo, Angeles Bel, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Daniel, Paco, "Marina", Ulises, Vicent Bou, Balaguer i Poldo veíns de marxal, José Mundo, "Vaquero", "Manró"….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal denominado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, e intentar preservar vivo el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los diversos avatares evolutivos naturales acaecidos en este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020. 

ARCHIVO: PATAQUES DE TORREBLANCA ROIGES O BLANQUES.





ARCHIVO: TORREBLANCA ANTIGUA.



ARCHIVO: PRAT DE TORREBLANCA






Marjal ben treballada recien plantada de pataques.


ARXIU: PATAQUES DE TORREBLANCA.


ARXIU: PATACA BULLIDA DEL SEGLE XXI:






miércoles, 8 de diciembre de 2021

CUINATS DE MARJALS, BLEDES....

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIES, FOLKLORES, PATRIMONIS I PAISATGES DE LA PROVÍNCIA CASTELLÓ:

(Sinopsis): RECORDAR TAMBÉ ÉS VIURE....

PER JUAN E. PRADES BEL, "Pragmátic" ("Espigolant Cultura": taller d'història, memòries i patrimonis).

(Sèrie): "ELS CUINATS POPULARS DELS SEGLES XIX I XX, RELACIONATS EN ELS TREBALLS AGRICOLES A LES MARJALS, I LA CAÇA I PESCA AL HUMEDAL DEL PRAT DE TORREBLANCA".

"BLEDES I GAMBETES".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL.

TEMÀTICA: La marjaleria o marxaleria de Torreblanca-Torrenostra està composta per un conjunt de terres sigulars per a el cultiu, les "terres de marxals" porten adscrita la impremta d’un significatiu llegat de bravura i valor de la gent i les famílies del poble de Torreblanca com a colectivitat de força de sang, en sí la marjalería tracta d'un territori prehistóric amerat d’aigua el qual des d'antic ancestralment varen saber dominar laboralment i econòmicament els torreblanquins, la gent es guanyava el pa, els cuartos i la vida en el Prat, està massiva interacció històrica va durar aproximadament fins als anys vuitanta del segle XX, una vista retrospectiva del treball a les marxals extensible al llarg d'uns tres-cents anys va permetir l'aflorament d'una cultura etnogràfica peculiar i singular d'ambigua relació entre la gent i les preuades terres negres de les turberes, dels arroçals i de les marxa'ls que eren les terres de regadiu dels segles pasats. En les marxaleria la gent treballaven, es banyaven en els canals del Prat i en les séquies de terra de les marjals, on casaven polles, foixons, patos i tapons, i becaven a l’ombra o refugi dels mosquers de canyes i "boba", on guisàvem bledes i gambetes, o torràvem amb les remulles de les pereres i els mangraners faves tendres i anguiles, o rublien de brasa una carabassa de torrar, o bullien un "petroliero" de pataques o moniatos, bevien aigua als ullals, i segaven  brossa a les séquies,... i cal estar orgullosos de la gent que varen construir els quadrons de les marjals, els quals varen crear vinculacions afectives, professionals i culturals amb els treballs, el medi i les activitats antrópiques en la marjaleria i els aiguamolls. Una cultura agraria avui dia totalment desapareguda i oblidada, de la qual en queden alguns retalls de memòria que anirem recopilant en esta sèrie d’articles per a “recordar també és viure” i "datos para la historia del Prat...." que vaig escriure sobre temátiques relacionades etnogràficament amb la història natural, cultural i antrópica del passat històric del humedal anomenat el Prat, el territori que faig referencia inclou l'actual Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblanca, i les carrerasses de "marxals" i les cenies i els camps agrícoles periférics que bordejen el Prat.

INTRODUCCIÓ: En este article, tracte de recollir i parlar d’un plat antic que es cuinava a les "marxals", es tracta de les gambetes en bledes, dos productes que es criaven allí mateix al tall del camp de treball, les bledes cultivades o naturalitzades estaven presents en quasi totes les "marxals", i les gambetes d’aigua dolça que als temps de la fam pescaven a les séquies laterals en un gamber i un esquer de caragol xafat, la intenció de la pesquera era tindre alguna cosa per a poder dinar al migdia, i si els venia bé el dia i el tipus de treball a fer, cuinaven este guisat que era molt senzill de fer, cal dir que sovint tampoc no tenien res més per a ficar a la cassola u a l'olla de ferro, esta era una eina per a cuinar que sempre anava cap al tros on anara el carro, i acompanyat a la matriarca de la família, quan esta anava fora vila a treballar al tros. Este cuinat fa referència a temps de penúries, i està molt relacionat amb els temps de la fam i de la guerra civil, hasta el final de la Segona Guerra Mundial, tota la serie temàtica està vinculada e intenta aportar referències de les costums i el folklore propis dels llauradors de la primera part del segle XX, que conservaven els costums antics.

BLEDES EN GAMBETES, INGREDIENTS: Manoll de fulles de bleda, 4 o 5 dents d'all, oli d'oliva, 1 pesteta, gambetes, sal i aigua.

INSTRUCCIONS: Netejaven bé les bledes amb aigua i les tallaven a trossos menuts, i posaven al foc de llenya una olla o cassola, afegint l’oli d'oliva, quan este estava calent, afegien els alls tallats o xafats sencers amb pell, en estar sofregits posaven les gambetes i la pesteta, tot seguit quan adquirien el color rogenc característic, sobre un minut després, li afegien una mica d'aigua per a evitar que es cremassen les gambetes, i seguidament afegien la gran "platerá" amb abundància de fulles tallades de bleda que en la calor immediatament anaven reduint de volum....

LA GAMBETA D’AIGUA DOLÇA: La gambeta d'aigua dolça de les "marxals", es un animalet diminut que li agraden les aigües poc profundes, amb presència de vegetació aquàtica, pedres, roques, troncs, etc. que li serveixen com a refugi per a protegir-se dels seus depredadors. L'art tradicional per a la pesca era el gamber una xarxa en forma de bossa de malla espessa, o simplement una peça de roba.

LES BLEDES: Les mates de bledera estaven omnipresents verdejant als marges de totes les marjals, la bleda és una hortalissa que amb poques atencions es molt agraïda i es manté ufanosa que necessita quasi tan sols birbar i regar-la, i es molt versàtil de la qual es consumien les fulles, el seu cultiu no sol presentar problemes, tan sols ajgún pugó i els caragols solen afectar-la. Per a consumir esta planta i conservar el cultiu, els llauradors tenien en compte de collir les fulles exteriors, més grans, i es deixa-ven les interiors, d’esta manera aconseguien obtenir una collita contínua de bledes durant uns quants mesos. La bleda te propietats laxants i digestives degut al seu elevat contingut en fibra.

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

LA MARJALERIA: Les marjals de Torreblanca, dites "marxals", són uns terrenys baixos situats a la zona humida i pantanosa del terme municipal, i propers al mar, sòn uns terrenys per lo que se diu o se fomenta de gran riquesa ecològica tant en fauna com en flora. Este terreny baix i pantanós es troba cobert de vegetació pràcticament íntegrament i l'origen de les seues aigües són d'aportació fluvial i subterrània. Per tant el conjunt de terres de marjal del terme, són abundoses d'aigua present en el subsol, i les plantes d'arrel fonda allí plantades, quasi no tenen necessitat de regar-se.

AGRAÏMENTS: A Francisco Martí Ferrando un mestre de torrar i cuinar al camp i fer foc per a la colla de treballadors, a Francisca Guardiola, a José M. Edo, Manolo Alcácer, Mañes, Sente, Paco, Marina, Vicent Bou "Puños", Ulises, Balaguer, Poldo, Vicente "Mirallero", "Pusa", veíns de marxal, José Mundo, a Moret,….

SINOPSIS: La intención de este quien escribe estos textos, es la de aportar datos históricos fehacientes para poner de manifiesto las diversas etapas evolutivas del humedal llamado el Prat de los términos municipales de Torreblanca y Cabanes, preservar el conocimiento popular y la trasmisión cultural verbal, y tratar de mejorar las perspectivas de entendimiento y de interpretación de los avatares evolutivos naturales de este medio lacustre del Prat, y explicar las transformaciones antrópicas e históricas que han modelando los paisajes y la naturaleza de este importante humedal del Prat de Cabanes-Torreblanca (Castellón), el cual fue declarado en el año 1994 Parque Natural de la Comunidad Valenciana. Saludos a los lectores. Atentamente. Juan E. Prades Bel. Año 2020.

ARXIU:

Bledera naturalizada.

Bledera borda, una de les varietats de bledera silvestre,
utilizada com a planta medicinal.



lunes, 8 de noviembre de 2021

CANCIONERO POPULAR.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA. 

"BASE DEL CANCIONERO DEL FOLKLORE POPULAR VALENCIANO QUE ANTIGUAMENTE CANTABAN LOS VECINOS DE TORREBLANCA Y TORRENOSTRA CUANDO ESTABAN DE JUERGA O PARRANDA. REPERTORIO DE POUPURRIS DE CANCIONES DE FIESTA QUE FUERON RECOPILADOS POR "AL TALL"".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

"NO EN VOLEM CAP".

No en volem cap

Que no estiga borratxo

No en volem cap

Que no estiga bufat

No en volem cap

Que no estiga borratxo

No en volem cap

Que no estiga bufat

Volem, volem, volem

Que estiguen tots borratxos,

Volem, volem,volem

Que estiguen tots contentes.

Els cinc som, de la població;

Som el més borratxos de tot Castelló,

Si mos emborratxem és per compromís,

La nostra medicina sempre es el ví.

Som els més animals de tot el poble

I anem a casa les nòvies i no mos volen

Perquè sempre, bevem vi i aiguardent,

Som sujetos de risa de tota la gent.

Els cinc som, de la població;

Som el més borratxos de tot Castelló,

Si mos emborratxem és per compromís,

La nostra medicina sempre es el ví.

Som els més animals de tot el poble

I anem a casa les nòvies i no mos volen

Perquè sempre, bevem vi i aiguardent,

Som sujetos de risa de tota la gent.

Tots junts, tots junts, tots junts

La quadrilla dels borratxos,

Tots junts, tots junts, tots junts,

La quadrilla dels bufats.


"ENS FAN TANCAR LES TAVERNES".

Mos fan tancar les tavernes

amb molta rigorositat.

Ja estan contentes les dones,

les bufes i borrachos han prescrit.

Exclamava un taverner:

què faré, pobre de mi?

Em fan tancar els diumenges,

que venc més aigua que vi!.


QUE BORRACHERA, POSA VI 


jueves, 4 de noviembre de 2021

TORREBLANCA, ANTIGUO CANCIONERO DEL FOLKLORE POPULAR VERNÁCULO .

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

En homenaje a mi tierra y mi país...

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): Datos para la Historia del municipio de Torreblanca-Torrenostra.

"CANÇONER INFANTIL I REPERTORI DEL FOLKLORE POPULAR DE CANT EN VALENCIÀ, QUE ÉS CANTAVA I ÉS CANTA EN TORREBLANCA I TORRENOSTRA EN LLENGUA VERNÁCULA".

Escriu: JUAN EMILIO PRADES BEL. ("Las historias escritas que me acompañan, me ayudan a pensar, a imaginar, a vivir, y a experimentar un mundo de vidas muy diferentes a la mía". J.E.P.B.).

- Agraïments als membres del col·lectiu "Associació de Jubilats la Concòrdia de Torreblanca", que han segut els informa'ns sobre les memòries d'estes cançonetes populars.

"MON PARE NO TÉ NAS".

Mon pare no té nas

mon pare no té nas

ma mare és xata

i un germanet que tinc

i un germanet que tinc

el nas li falta.

 

"PASQUALET".

Pasqualet si vas a l’hort

porta figues, porta figues.

Pasqualet si vas a l’hort

porta figues i albercocs.

 

"NO SÉ CONTAR".

"No sé sumar

Ni sé restar

Ni se la regla de multiplicar

Ni dividir tampoc sé

i vull que me ensenye a contar Don José".

COMENTARI: NO SÉ CONTAR es una cançoneta infantil dels anys trenta del segle XX, se cantaba en l'escola vella del pósit de Torrenostra (Torreblanca), esta escoleta de la mar estaba ubicada a la llotja del peix de l’antic pòsit del gremi de pescadors de Torrenostra on antiguament feien la "subasta del peix", este edifici estava en el carrer Cervantes, detrás del carreró de l'hotel Azar (carrer Vinalopó) desde el cantó cap a la part d'Alcossebre a la mà de dalt, i ocupaba l'espai de solar d'unes quatre o cinc cases actuals, el maestro era Don Nicolás Cortés. Informa'ns: membres de la "Associació de Jubilats la Concòrdia de Torreblanca".

"LA XICA DE LA SENIETA".

"Ton pare i ta mare volen

 que te cases en un altre

perquè tens una senieta

i jo soc borratxet i pobre.

Però tu no faces cas

 de ton pare ni de ta mare

que per lo general

 els vells desvarien a vegades".

 

LA PANDEROLA

De Castelló a Almassora

Xispum tracatrac.

De Castelló a Almassora

Xispum tracatrac.

Hi ha un tren que vola leré

Leré,leré, lerá

Hi ha un tren que vola leré

leré, leré, leré

I per aixó li dieu, Ximpum tracatrac

La Panderola 

Ximpum tracatrac

Leré,leré, leré leráááá....


"TORREBLANCA SE HACE GRANDE".

"Torreblanca se hace grande sin pretextos ni escusas desde que ha actuado en ella el diestro Carlos Arruza.

Torreblanca ya es ciudad con empuje floreciente y han llegado a instalar, así también, la luz y el agua corriente. ”Olé y olé y la soleá”, es el pueblo más castizo que tiene hoy Castellón, su cosecha es atroz y esta ahora completado, con el cultivo del arroz".

"LES XIQUES DE TORREBLANCA VAN A SEGAR BROSSA".

"Les xiques de Torreblanca son molt apanyades, van a segar brossa a les séquies de les marxa'ls, s’arromanguen les faldetes i de paso renten la carxofa".


“NO EN VOLEM CAP”.

No en volem cap

Que no estiga borratxo

No en volem cap

Que no estiga bufat

No en volem cap

Que no estiga borratxo

No en volem cap

Que no estiga bufat

Volem, volem, volem

Que estiguen tots borratxos,

Volem, volem,volem

Que estiguen tots contents.


Informa'ns: membres de la "Associació de Jubilats la Concòrdia de Torreblanca".

ARCHIVO: LA RONDALLA DE TORREBLANCA.

La Rondalla de Torreblanca de los años 40 y 50,
algunos de los integrantes en esta foto pueden ser Bautista Guardiola,
Fernando el de la Fonda de la Chata, el pare de Paco Zamora,.....

Rondalla de Torreblanca.

Agraïments per les imatges a Francisca Guardiola i a Francisca Fabregat.

 


martes, 12 de octubre de 2021

LA TORRE DE BELLIDO.

GENTES, COSTUMBRES, TRADICIONES, HISTORIAS, FOLCLORE, PATRIMONIOS Y PAISAJES DE LA PROVINCIA DE CASTELLÓN:

EN HOMENAJE A MI TIERRA Y A MI PAÍS....

Por: JUAN E. PRADES BEL, autor de los proyectos: "Crónicas históricas"; "Recordar también es vivir"; "Historias del Mar"; “Espigolant cultura: taller de historia, memorias, crónicas, patrimonios y humanidades"; y otras historias.

(Proyecto): DATOS PARA LA HISTORIA DEL MUNICIPIO TORREBLANCA-TORRENOSTRA.

"LA TORRE DE BELLIDO Y BARRACHINA, UN EDIFICIO RURAL UBICADO JUNTO AL CAMINO DE LAS MARJALES EN EL TÉRMINO MUNICIPAL DE TORREBLANCA".

Escribe: JUAN EMILIO PRADES BEL.

INTRODUCCIÓN: La conocida y antigua torre rural del matrimonio Bellido y Barrachina era y es una rústica edificación de propiedad privada, esta casa-torre forma parte integral de una finca agrícola que antaño estuvo plantada de frutales de naranja blanca hasta los años 70 del pasado siglo XX. Se trata de un sencillo y a la vez singular edificio construido a principios del siglo XX, la torre se encuentra en la margen derecha del camino de las Marjales, en los extramuros de Torreblanca, a una distancia de un kilómetro de la iglesia parroquial. La torre de Bellido se encuentra en zona de la partida rural de la Foya. La finca fue vendida por la familia Barrachina a los dueños de la "Panadería la Galla" de Torreblanca, los cuales arreglaron de nuevo la casa para destinarla a segunda residencia y han mantenido la finca siempre con cultivos (naranjos, alcachofas, almendros y frutales).

ADDENDA: ADICIONES Y COMPLEMENTOS SOBRE LAS TEMÁTICAS Y MOTIVOS REFERIDOS EN EL ARTÍCULO. (POR JUAN E. PRADES):

DOMINGO BELLIDO Y TERESA BARRACHINA, PROPIETARIOS DE LA FINCA POR HERENCIA DE LA FAMILIA BARRACHINA: El doctor Domingo Bellido falleció en un accidente de coche que el mismo conducía, cuando se dirigía a Pamplona donde vivía su hija Nelia.


EL DOCTOR MASSONS CAPITAN MÉDICO-CIRUJANO Y JEFE DE EQUIPO DEL HOSPITAL DE LAS BRIGADAS INTERNACIONALES DE BENICASSIM REFIERE SOBRE SU AMISTAD CON EL DOCTOR BELLIDO FORJADA EN LA GUERRA CIVIL 1936-1939: "...les presentare al médico rural de Benicassim, el inolvidable doctor Domingo Bellido. Haría tres o cuatro días de mi llegada que vino a verme al Hospital Álvarez del Vayo un hombre apoyado en su bicicleta, vestía pantalón corriente y encima de una camiseta sport llevaba la chaqueta de un pijama. Me explico que era el médico del pueblo y venía a ofrecerse en lo que yo pudiera necesitar de él. Era un hombre ya mayor que pasaría de los cuarenta, era rubio y de ojos azules y su rostro manifestaba una agradable simpatía. La conversación la inicio en castellano, pero pronto se dio cuenta de mi acento catalán, de modo que pasamos a hablar en nuestro idioma común. Contesté con unos obligados cumplimientos, pensando que más bien era yo quien pudiera resultarle útil a él. A los pocos días me llamó por teléfono y me invitó a visitar la bodega y fábrica de licores que la Orden carmelitana tenía en Benicassim y que había sido requisada. Yo fui con el Nogué y el (doctor Bellido) acudió con su mujer Teresa Barrachina, mucho más joven que él y guapísima. La ceremonia empezó con mucho ceremonial. Como buenos españoles traspasar una puerta suponía un conato de batalla de “Usted primero”. Nos hicieron degustar los distintos caldos y cuando salimos, nos tuteábamos como si fuésemos amigos de toda la vida. Y así nació una amistad que solo la muerte de él, en un accidente de coche camino de Pamplona, donde residía su hija Nelia pudo terminar porque la amistad que resta entre la viuda y su hija y quien escribe estas memorias, sigue lozana como en los primeros tiempos....". 

NOTAS: El doctor Josep María Massons i Esplugas escribió el texto en sus memorias en la obra "Un año al servicio de las Brigadas Internacionales como Jefe de Equipo".

TERESA BARRACHINA: Natural de Torreblanca.

NOGUÉ: Cirujano y médico ayudante del equipo del Doctor Massons en el hospital de Benicássim.

RECORTES DE PRENSA: Periódico El Sol (Madrid. 1917). 5/7/1936, página 6. EL PRESIDENTE DE LAS CORTES, EN LA "VILLA BENICASIM". Castellón, 4 (6 t.).—Acompañado del diputado a Cortes señor Gómez Hidalgo, ha llegado a la "villa Benicasim", propiedad del doctor Bellido, el presidente del Congreso, Sr. Martínez Barrio, en unión de su esposa y cuñada. El viaje lo han realizado en automóvil. El Sr. Martínez Barrio fue cumplimentado por personalidades y por el gobernador civil. (Febus.)

BIBLIOGRAFIA, WEBGRAFÍA Y FUENTES DOCUMENTALES:

- Massons i Esplugas, Josep María (2006): "Un año al servicio de las Brigadas Internacionales como Jefe de Equipo".

- Manuel Requena Gallego, Rosa María Sepúlveda Losa (coord.). La Sanidad En La Brigadas Internacionales. Cuenca: Universidad de Castilla La Mancha, 2006.

(CONTINUARÁ). 

ARCHIVO FOTO-IMAGEN: 

Imágenes cedidas por J. E. Prades Bel.


ARCHIVO: 


Antigua Torre de Bellido y Barrachina.


Camino de las Marjales, vía pecuaria.

El Doctor Massons.